dilluns, 22 de juny de 2009

RUTA PIRENAICA LES 3 NACIONS




Divendres vam pujar a Puigcerdà. Ens esperava un cap de setmana complet i les expectatives no han estat equivocades....
Dissabte ens vam aixecar amb ganes de sortrir a estirar les cames. Vam sortir des de Puigcerdà amb l'Iván, el meu pare i en Llorenç i vam decidir pujar la Collada de Toses, tot xino xano. El dia era esplèndid i les vistes precioses. Allà vam esmorzar una miqueta i vam tornar cap a casa.

L'Iván i el Llorenç
El meu pare



Per ta tarda, l'Iván i jo vam anar a Andorra a comprar la meva potència i ja està estrenada i tot !!



Sopar i a fer nones que l'endemà teniem tute.....

El despertador va sonar a les 6:10 i cap amunt!!
Feia bon dia però ja vam preveure que el vent no seria el nostre millor aliat....
Vam esmorzar i cap a la Plaça del Campanar de Puigcerdà. Feia fred i una mica de xocolata calenta va entrar de fàbula. Mentre esperavem a segellar el carner de ruta, ens va venir a saludar en Pep, un company dels de l'APM (ja he llegit la teva crònica a http://cicloturismecatala.mforos.com/ , felicitats! no et vaig fer foto!!) i al Miguel, un amic ciclista d'Argentona :

com podeu veure, va agafar forces per encarar l'Envalira...




















Un cop segellat el carnet de ruta, ens vam dirigir cap a la sortida :

Noooo!!! Jo no estava nerviosa... encara que ho sembli.....

La sortida es va fer puntual a les 8, desprès dels petards de rigor. Vam baixar per l'Av de Catalunya, des d'on vam saludar al meu pare i al Llorenç i vam soritr del poble a una velocitat vertiginosa. Buff!!! Anavem a 45-50 km/h!!
Va molt bé córrer tant perquè et puleixes molts kms en un temps que jo no hi estic acostumada però el problema era si et despenjaves... per mi era impossible agafar a un altre grup. Quina manera de córrer!! Menys mal que vaig tenir durant tota la cursa un gregari d'excepció que en dos moments crítics, em va empentar una mica... sinó, encara estaria baixant cap a la Seu.

Un cop allà, el pilot ja es va desfent. Hi ha gent que segueix a un bon ritme, n'hi ha que el baixen i n'hi ha que peten. Jo vaig anar fent, amb el ritme més baix i despenjant-me del pilot. De tant en tant, em posava darrera d'algú que m'adelantava, per parar el vent, però tots acabaven marxant. Per fi vaig arribar al primer avituallament, al km 69.

Allà m'estava esperant l'Iván amb un Donut a la mà i plàtan.

Vam descansar 5 minutets i cap a l'Envalira falta gent. La paradeta va anar bé però el vent cada vegada es feia notar més i el plàtan i el Donut es van esfumar del meu estòmac. Tot aquell tros que es puja per la part del darrera d'Andorra fins a Soldeu-El Tarter va ser molt dur. El vent bufava amb molta força, primer de cara i desprès de costat. Em costava dominar la bici. Vaig tenir un moment de crisi, on el cap em deia prou. L'esforç dels primers 50 km es paga i no estava tan entrenada per fer-los amb tanta alegria... Total, que em comença a passar gent, i gent i gent... Quin patiment! Arribo al segon avituallament, el de l'esglèsia, i allà també estava l'incansable Iván, amb tiberi a la mà.


Aqui descansem una mica, rebo ànims (els necessitava) i seguim endavant.
Sabem que ens queden uns km més durs, amb vent, però que desprès al girar la muntanya la cosa millorarà...










Aquesta parada em va anar millor que l'altre. Vaig seguir pedalant i les forces no em van fer la punyeta. Em trobava millor i l'Envalira no em feia tanta por. El vent va ajudar-nos, ja que a cada girada del port venia en direccions diferents, però de manera menys agressiva que durant la pujada des d'Andorra fins al Tarter.

Allà vam tornar a reposar forces :

I vam seguir fins a dalt. Vaig pujar el port amb alegria i vaig anar passar a força gent i la veritat és que t'anima...
Un cop a dalt, vam tornar a carregar forces perquè quedaven encara 40 km de pedals (jo en baixada també pedalo).
A dalt del port feia vent i fred. El que no em pensava era que baixant les mans es quedarien gelades!! Mare meva, i jo sense para-vent.. pa chulo chulo..... i tot per lluir el maillot del Barça! Ja ho diuen que per presumir s'ha de patir!!Hi havia moments que no podia pujar pinyons perquè els dits estaven encarcarats.

Vam baixar el port molt ràpid però guardant forces pels 4 km del Puymorens. Allà em vaig trobar bé i el vaig pujar a un ritme xulo, amb el meu "super molinillo". Que tremoli l'Armstrong!!!!

Un cop coronat, cap a Puigcerdà hi falta gent!!!! L'Iván em va fer la baixada una mica més cómode, tot i que em deixava!! El vent anava canviat de costat i tot i que ens ajudava, de vegades et feia frenar. El paviment d'aquella carretera és demencial, amb 456 tapes de clavagueres que desprès de portar tants kms a les cames, un simple bot et fa mal a tot el cos...

Vam arribar a Puigcerdà enfilant l'última rampa que es fa eterna i allà teniem un grup de fans que ens estaven esperant i que ens van fer una rebuda que ens va fer molta il.lusió.

Estavem tan contents que vam decidir inmortalitzar el moment :

L'Iván, l'Antònia, ma mare, el meu pare i el Llorenç. Gràcies !!
Per cert, l'any que ve serem 2 més a la marxa, oi???


Per cert, no vull acabar la crònica sense abans agraïr el tracte rebut pel Toni, el president del Club Ciclista de Puigcerdà i organitzador de la marxa, ja que li vaig demanar que em guardés una talla S i així ho va fer. Gràcies i felicitats per l'organització : avituallaments correctes, policies parant el trànsit i recorregut molt ben marcat.



video

Us poso un trosset de video que vaig filmar pujant l'Envalira... em costava aguantar la càmera, I'm sorry... mireu el paisatge!!

6 comentaris:

  1. Veig que ho vas passar molt bé!!!

    Molt bona la crònica!!!

    ResponElimina
  2. una marcha mui marchosa,las bajadas un disfrute.El puerto pegajoso y mas porque llevo un 39-25,me falto algunos dientes mas.Ya esta la clasificacion en la pajina.Porcierto quie es ese tio que tiene medio kilo de coca en la boca?

    ResponElimina
  3. Eiiiii Mònica, eres la noia del maillot del Barça?!!!!!! Ostres et vaig veure a l'avituallament on jo em vaig fer la foto i no et vaig conèixer!! grrrr... A la propera no fallaré! ;-)

    ResponElimina
  4. Moltes felicitats Monica , ho principal que té aquest esport que ens uneix, és gaudir, si si tambe se sofreix molt, però la gran satisfacció d'haver-la acabat, no té preu..

    ResponElimina
  5. Bien Queridas prima.

    Habia visto xomer cosas raras pero .. UN DONUT Y UN PLATANO?

    JODER, QUE ASCO.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.