diumenge, 23 de setembre del 2012

TORNAR A AGONITZAR.... QUIN PLAER!!

Per la majoria de gent, els caps de setmana serveixen per desconnectar, descansar, relaxar-se i carregar piles. Pels ciclistes (i soposo que pels amants d'altres esports) no sol ser així. Aprofitem per gaudir de la nostra afició i ens és igual haver de matinar o d'arribar a casa treient la llengua i saludar al veí fent un moviment amb el cap, advertirnt que l'hem vist i evitant cap conversa....

Així doncs, aquest cap de setmana, com a bona ciclista, no he descansat....

Ahir vaig atrevir-me a deixar la N-II i provar d'enfilar cap amunt. Desprès de fer 20 minutets d'escalfament per la costa, vaig tornar cap a Sant Cebrià - Sant Iscle - Arenys de Munt i vaig pujar Collsacreu. Feia més d'uny any que no arribava fins allà. Vaig posar tot el desarrotllo possible, per tal de no sobrecarregar les cames i va anar bé. Un cop a dalt vaig baixar fins a Vallvorguina i vaig tornar a pujar per l'altre costat, un coast to coast. Quin plaer baixar!!! No té preu....


Desprès de menjar i beure, vaig arribar a Arenys de Mar, on els dissabtes pel matí fan mercat i és un merder passar per la Riera... Vaig tornar a agafar la N-II i vaig anar fins a Mataró amb vent de cul.... un altre plaer!! Allà vaig girar i cap a casa, amb les cames una mica pesades i amb alguna punxada inoportuna però contenta. 
Avui diumenge els llençols s'han enganxat i m'he llevat més tard de lo habitual... Desprès d'esmorzar, l'Iván s'ha ofert a fer un tros amb mi..... un plaer més !! (o no.....). Hem preparat les bicis i desprès d'omplir bidons i agafar tiberi per si de cas, hem començat a pedalar.



Hem anat fins a Mataró amb vent de cara... que pesat que es fa... Avui el tenia de gregari i m'anava de fàbula però els nivells són tan diferents que ja he notat de seguida que anava revolucionada... no hi havia manera de baixar pulsacions... entre el vent, la música, el molinillo-power i el sofocón... buffff... 
Arribem a Mataró i descansem a la gasolinera de l'entrada. Allà xerrem amb el Miguel una estoneta. Donem la volta i, amb el vent de cul, em poso davant, en plan exhibició.... acostumada al plat mitjà, quan poso el gran em falta força per arrossegar-lo però, tossuda com sóc i amb la pressió del soci darrera meu..... Quan començava a agonitzar, apareixia el salvador per l'esquerra i m'acabava de rematar.....Volare, ohhooo... !!! Total, que hem arribat a Sant Pol amb una mitjana per mi molt alta i amb la cara vermella com un pebrot...  Diuen que l'esport és bó... no sé, no sé.....


Allà els nostres camins s'han separat... la nostra relació ja no donava més de si, jejejej ....jo necessitava carregar dipòsit i recuperar l'alé i ell acabar de suar el mallot;  així que he parat i ell ha seguit sol.  Un cop tot al seu lloc, he tornat a fondre'm amb l'Scott i he anat fins a Santa Susana. Allà he donat la volta i cap a casa, amb mal de cames..... quin plaer !!!!!


Menys mal que demà som a dilluns i podré descansar..... ;-)
Bona setmana!!!!


dilluns, 17 de setembre del 2012

NOVES AVENTURES

Els dilluns, per sí sols, ja són pesats i fan mandra. Si a més a més al cel hi ha núvols grisos i amb mala pinta, encara més. Però ni el núvol més amenaçador pot amb les meves ganes de sortir amb l'Scott. Així que pugem les dues a l'ascensor i a trepitjar asfalt!!


La ruta no prometia gaire.
N-II des de Sant Cebrià (poble on des de Setmana Santa vivim - a 3 Km de Sant Pol) fins a Vilassar. Vent de cul i bona temperatura. He deixat la general i he començat a pujar cap a Argentona però el cos em xerrava i he parat a posar benzina. He begut una miqueta i he tornat a baixar cap a la N-II. Sabia que tenia el vent de cara però m'estimava més pla que passar-me de rosca. No correm...


Tornant cap a casa, a l'alçada de Caldetes he vist una torre amb una senyera i una altra bandera. L'he vist vàries vegades però avui he decidit acostar-m'hi. He deixat la N-II i he encarat cap a munt, deixant Caldetes i he entrat al poble de Sant Vicenç de Montalt.
He anat pujant sense perdre la torre de vista i al final l'he trobat!!

Es trata d'una torre de guaita construïda entre els segles XVI - XVII. Aquesta torre fortificada s'anomena Torre de Can Valls i ha estat restaurada.
La veritat és que allà no hi havia cap cartell que expliquès què punyeta era i no ho he esbrinat fins que ho he buscat al Google.

Aquesta torre està dins del Parc Germans Gabrielistes, que s'hi arriba pujant uns rampa d'un 8% (l'he feta caminant, no ens fèssim pas mal...). Es tracta d'un jardí de 4 hectàries amb vistes al mar.







Desprès de fer 4 fotos i caminar una mica pel "parc", he sortit una mica decebuda per la manca d'informació i per la sensació d'abandonament del lloc....







Les fotos no mostren la realitat. Ara que les veig penso que "no era tan lleitg" però la sorra estava plena de tifes de gossos, la font no tenia aixeta, estava solitari, monuments i construccions mig trencades o sense explicar què és.....

Podria estar més ben cuidat, faria més goig, segur.

Em torno a posar la música i he seguit fent camí cap a casa. Em pensava que m'acabaria mullant però no. S'han de tenir amics a tot arreu i per allà dalt en dec tenir un de bó.

L'excursioneta ha valgut la pena. M'han sortit 63 km, fet que la fan encara més valuosa... vaja, que pedalar NO TÉ PREU !!!

Bona setmana i ànim que demà som a dimarts. 


dimecres, 12 de setembre del 2012

VULL PEDALAR EN UNA TERRA LLIURE

Diuen que els somnis poden esdevenir realitat i ahir m'ho vaig creure. Dues passions juntes, la bicicleta i el meu país. Ahir vaig plorar perquè Catalunya cridava i demanava la Independència, un crit que sempre he portat allà on he anat, un crit que de vegades l'he sentit sord, un crit que ahir va ressonar per tot el món.

Matí de bicicleta, escalfant motors. Sortideta amb el pare, café amb llet i trobada amb l'Iván per tornar cap a casa junts. Bones sensacions, la cosa prometia....


Desprès de dinar, cafetó i cap a Barcelona. No puc evitar sortir del metro i plorar. No som quatre gats, per molts que alguns s'hi esforcin en fer creure. Som molts que MAI hem deixat de lluitar, de fer país, de defensar un estat propi i ara, en som molts més. Es tracta de repartir bé la feina : els polítics que facin un pas endavant i els que creiem en una Catalunya lliure, convèncer als indecisosque ens envolten.


Vull pedalar en una terra lliure.
Visca Catalunya.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Germans, preguem.....


Els dies passen volant i si estem de vacances.... encara més!! Espero que a tots i totes les que us passeu per aqui us hagin anat de fàbula. A mi ja se m'han acabat... toca pencar (un luxe avui dia) i toca apretar el botó ON de la normalitat :  horaris normals, àpats normals, rutines normals.... Buffff, quina mandra. Aixi que ànims als que comenceu a pencar i encara molts més als qui esteu buscant feina.  Segur que hi ha alguna cosa interessant esperant-vos.

Bici.... aixxxxxxxxx quin tip de patir. No es pot estimar tant aquesta maquineta... Pateixo més sense ella que sobre d'ella.... pocs ho poden entendre, segur que vosaltres sí. Estic en la fase d'agafar-la cada dos dies (sempre que puc) i ja faig sortidetes de 45-50km. Estic contenta, sobre la bici cada dia em trobo millor, vaig agafant més força a les cames i milloro en quant a resistència i velocitat, tot i que em falta un ou per recuperar. Els dolors en fred no acaben de marxar però intento angoixar-me lo just. Tinc tot un hivern per anar fent camí, i ja ho diuen... caminante no hay camino, se hace camino al andar...

 Recuperant forces

 Deixant-la impoluta

Per què no escric?? Perquè les sortides que faig són maques per mi, perque senzillament pedalo!! però pobres pel que fa al contingut. Sé que no sempre es poden fer marxes, brevets, rutes pels Pirineus, escapades al Alps.... però em sap greu posar fotos de la N-II.... va, una....

Un sol dia em vaig atrevir a deixar la costa i vaig anar cap Arenys de Munt (on em vas veure, Rally! Un altre dia avisa'm cony!!) i no estem encara per segons què.... I no és pel mal de cames de l'esforç sinó pels dolors posteriors. El que deiem... step by step.


  




A veure si puc començar a escriure amb més regularitat i fer alguna crònica amb cara i ulls. Segur que l'espera valdrà la pena.
Fins aviat !!

PD: les espelmes les vaig posar en una petita capella a Varsòvia, una per cada genoll. No sóc creient, només crec en la constància, l'esforç i la superació personal, però per si de cas funciona.... que ningú pugui dir que no ho he provat tot per poder pilotar la meva Scoot.
Salut!!!