diumenge, 26 octubre de 2014

Només perds quan deixes de lluitar




Decideixo seure, desprès de tants mesos en silenci, i utilitzar aquest espai per poder treure amb tota la ràbia que pugui, la merda que he estat vivint aquest dos anys d'inactivitat. No sé si és el moment més idoni ni si és el lloc correcte. M'és igual.

Avui m'he decidit a escriure perquè necessito, com res en aquest món, tornar-me a sentir Nikabike. Creure'm que de veritat podré tornar a posar el cul sobre la més que enyorada Scott i juntes, remprendre el viatge que vam deixar a mitges.

Dimarts dia 11 de novembre entro al quiròfan. Desprès d'estar mesos i mesos i mesos voltant, visitant metges especialitzats, provant i fent de tot per treure'm el dolor al vast extern de la cama dreta, que des de l'estrebada a Puigcerdà no m'ha deixat viure, un doctor ha escoltat la meva crida desesperada d'ajuda. M'ha trobat la lesió: una desinserció del vast extern. En altres paraules, el múscul es va desenganxar de l'ós. Quan passa això, aquest múscul tendeix a la retracció i s'ha de tornar a empalmar a l'ós. Ho faran amb implants i claus de titani que aniran a la ròtula. Estaré tres setmanes amb la cama tiesa, que és el temps que sol trigar el múscul en "enganxar-se" o l'ós. Tres dies a l'hospital i cap a casa. Un cop em treguin els vendatges i la fèrula  començaré la rehabilitació. No sé quan temps s'allargarà. No ho he preguntat. M'és igual, el que faci falta. Sé que a partir del dia 11 em començo a curar de veritat.

No sé si algú pot arribar a imaginar pel calvari que he passat i he fet passar a qui m'estima, durant aquests mesos. La medicina està plena d'ineptes, d'aprofitats, de sords i de mancats d'empatia. Les vegades que he sortit d'una consulta, aguantant-me les ganes de plorar i còrrer cap al cotxe per poder-ho fer, els viatges amunt i avall, els diners amb tractaments inútils, les proves i proves que m'he fet, les hores que he perdut a les consultes i al llit sense poder dormir i els dies de mal humor amb que he castigat a l'Iván, tot això per res. Per seguir tenint una sensació de soledat, d'incomprensió, de desesperació i, el pitjor de tot, de punt i final. 

Quan estàs enfonsada, les forces flaquegen i tens la temptació de tirar la tovallola. Veus que els dies no volen, sinó que passen a càmera lenta. Que els caps de setmana i el temps lliure es converteixen en els teus pitjors enemics. Que el món segueix rodant mentre tu et consumeixes i et resisteixes a viure sense la teva passió. Que les rodes de l'Scott es comencen a desinflar a la mateixa vegada que els teus ànims. Que les llàgrimes no s'acaben mai. Que la persona que està amb tu pateix com jo perquè ella, millor que ningú, sap com ho estic passant. Que qui et pot ajudar et diu que no tens res. Que no pots deixar de lluitar per una cosa en la qual hi penses cada dia. Que has de ser feliç quan no en tens ganes. Quan tot això passa, llegeixes que "només perds quan deixes de lluitar" i jo, sóc lluitadora. No he deixat de lluitar ni un minut. Diuen que hi ha dos tipus de dolors: el que et fa mal i el que et canvia. He tastat els dos i, la veritat, no sabria dir quin dels dos és pitjor.

No sé si algú em llegirà. Si digués que no m'importa mentiria. Però tampoc és la meva intenció. Escric per tornar-me a sentir Nikabike. Per treballar la part psicològica, que està tocada. Per anar-me preparant per la rehabilitació i per perdre pors. 

Escric per mi. Perquè aquesta és la cursa més llarga i dura que mai faré. Per justificar el meu silenci i demanar perdó a aquells amb els qui he perdut contacte. Poc tenia a explicar.

Escric per tu Iván. Perquè t'ho he fet passar molt malament sense tenir-te cap culpa. Perquè tot i tenir mals moments, no m'has deixat anar mai de la mà. Perquè no es pot estimar més. Tu, la Kuota, l'Scott i jo tornarem a petejar-nos els Alps, les Dolomites, els Pirineus i la nostra estimada Catalunya. 
Gràcies per estimar-me tant. Espero estar SEMPRE  a l'alçada. T'estimo.








dilluns, 17 juny de 2013

Germans, pedalem.




Dies de relax per la Cerdanya. Està espectacular, amb el que ha arribat a ploure aquesta primavera!! Així d'esplèndid està el llac de Puigcerdà :



Tinc temps, tinc ganes i tinc entorn. El que no tinc encara és el permís del genoll per fer el que m'agradaria fer, així que ens hem d'adaptar i seguir remant per acabar amb aquesta punyetera lesió que no em deixa gaudir com voldria de la meva passió.


Així que avui, dia de les Tres Nacions, jo he fet la ruta de les esglésies de la zona, fent una mica de culturilla i de país. L'art Romànic a la Cerdanya (entre els segles IX i XII) es dóna principalment a l'arquitectura religiosa de les seves esglésies. En totes elles hi veurem una simplicitat estructural i unes dimensions reduïdes, poques finestres situades a les parets més assolellades i amb la porta principal orientada al migjorn, doncs és la orientació més càlida. 


Els campanars m'apassionen, diuen molt de la zona. Aquí en trobarem d'espadanya (campanar de paret, que no forma una torre, i que en una sola paret hi ha els arcs on van suspeses les campanes), fàcil de construir i de poc gruix, i de torre, només assequibles per pobles amb més poder adquisitiu. Els d'espadanya són variats, amb un sol ull o amb dos o inclús amb tres. Molts d'ells van ser reforçats per poder posar campanes més grans o per posar-los a més alçada per afavorir la propagació del so.

Passem a la pràctica i comencem per l'església d'Alp (amb cagada al plafó informatiu inclosa) 


 He deixat Alp enrera i he seguit la carretera direcció Barcelona. El següent poble que he trobat ha sigut Das. Sí, sí, el de la bola de neu a la cara de la Mari Pau Huguet fa uns quants caps d'any... Funciona com a casa de la vil.la.


Seguint una mica més, he agafat un trencall a Prats i he anat a parar a una de les joies que he vist avui : l'església de Sant Serni, construïda entre els segles IX i X. Té un campanar d'espadanya  amb dues campanes. Aquest tipus de campanar també s'anomenen campanar de cadireta.




He seguit una miqueta més, gaudint d'un dia preciós i aviat m'he trobat amb la segona joia del dia.: Sant Salvador de Predanies.  He trencat cap a l'esquerra i la carretera s'ha enfilat oferint-me una tremenda rampa. Desprès l'asfalt s'ha acabat i he carregat la bici a l'esquena i he caminat uns 200 m campo a través. 
Quina cosa més ben feta i senzilla. És una petita església datada entre els segles X i XII i, en aquesta ocasió, el campanar d'espadanya només té un sol arc.  En el decurs de l'any 1298, va patir l'atac de la gent d'armes del comte de Foix, que també va cometre  atemptats contra altres esglésies cerdanes 








Desprès de gaudir durant uns minuts de les vistes i de la tranquil.litat, he seguit pedalant fins a Bellver de Cerdanya. Allà he menjat una mica (desprès de l'episodi de bike-trail) al costat de la muralla, darrera de l'església :


Just al costat, he vist aquest cartell i he entrat al jardí. No hi havia ningú.

Estava ple de plantes, cadascuna amb el seu cartell corresponent, amb diferents noms (científics i comuns), les seves utilitats i aplicacions. Com que les herbes i jo som bones amigues, m'he distret llegint els cartells i he trobat la meva : el pericó foradat, un bon antiinflamatori general :



Així que sense pensar-m'ho dues vegades, he agafat un parell de branques i cap l'aigua del bidó, a veure si funciona!!



He seguit la ruta, ja encarada de nou cap a Puigcerdà. El primer poblet que m'he trobat ha sigut All. He entrat al poble i patint una mica de traca-traca al cul pels seus carrers empedrats, no he perdut de vista el campanar de la seva petita església, Santa Maria d'All.  Aquest ja era amb torre i va ser construïda al segle XII. Dins del temple es conserva un retaula gòtic dedicat a la Mare de Déu, fet per un pintor anomenat Metre d'All, que no vaig poder veure perquè, com la resta d'esglésies, estava tancada.


Torno a agafar la carretera nacional i em trobo amb Ger. L'església, en aquest cas, s'anomena Santa Coloma de Ger i està datada entre els segles IX-X. La porta és dovellada i a sobre hi podem veure un òcul, finestra de forma circular que permetia l'entrada de llum a través de  les parets tan gruixudes (també es poden anomenar ull de bou).


Una mica més endavant em trobo amb Santa Eugènia, a Saga, una altra preciositat del  Romànic :



Es veu que a dins hi havia una pintura que formava el frontal de l'altar, atribuït al mestre Soriguerola però, tristament, aquesta pintura ja no està on hauria d'estar i la tenen al Museu de les Arts Decoratives de Paris.

Fitxer:Frontal d'altar de Santa Eugenia de Saga.jpg

Just al costat on he aparcat la bicicleta hi havia maduixes, tot i que al estar a l'ombra, no maduren i no es poden menjar.



Va ser construïda al segle X i la portalada, feta de marbre d'Isòvol, està formada per 5 arquivoltes (dues d'elles amb columnes). L'arc exterior està decorat amb figures humanes (Adam i Eva) i animals. Els capitells de les columnes estan decorats amb motius animals :






La veritat és que aquestes petites obres sovint ens passen desapercebudes i les tenim a casa nostra.Darrera cada ermita hi ha una història i s'aprèn més fent aquesta petita ruta improvisada que en una classe d'història de l'art.

Ja queda poquet. Últim poble i última església. Ara em trobo a Bolvir, davant de la seva església anomenada Santa Cecília. És del segle XII. Aquí ens trobem amb tres arcades i columnes decorades amb caps d'humans, ocells i lleons.



I d'aqui ja cap a Puigcerdà. Contenta per haver pogut pedalar un parell d'horetes i amb el convenciment d'haver aprés una miqueta més d'art, que sempre va bé per desprès fer el merda, jejeje.



 Tanco amb clau i fins la propera.



dimecres, 5 juny de 2013

DUATLÓ : BIKE + SWIM

Ahir, mati bicicleta i vespre piscina. Ni que m'estigués preparant per fer una duatló.... si li afegeixo una mica de walking, ja puc fer la meva primera Ironman... qui ho diria eh?? 

Si alguna vegada aneu a una piscina i veieu una coseta blava, arraconada en una cantonada, sóc jo. Ho passo fatal perquè sóc molt fredolica i l'aigua, tot i que a la piscina de rehabilitació està més calenta, per mi està massa freda. 


Aquesta és la piscina on faig els exercicis : 


Em poso dues peses de mig kilo cadascuna. La veritat és que dins l'aigua sembla que no estiguis fent força però desprès el quàdriceps queda força carregat. Sempre hi ha algú que també està fent rehabilitació i et distreus mentre intercanvies experiències. La conversa sol ser una competició a veure a qui l'han operat més vegades o qui s'ha fet més mal. No sé per què tendim a exagerar els mals... sembla que així tingui més mèrit rehabilitar-se. M'han arribat a explicar que s'han posat ells mateixos la ròtula al seu lloc.... oppps!!!


 Mentre estic al gimnàs, tinc l'Scott descansant a casa. Ahir ja vam fer juntes una sortideta de 45 km i ella també s'ha d'anar adaptant. Mica en mica... sense pressa però sense pausa.
Ara sí que sí.


dilluns, 27 maig de 2013

REHABILITAR-SE



Rehabilitar-se requereix paciència, perseverància i moltes, moltes ganes. Rehabilitar vol dir recuperar la funcionalitat d'una part del cos desprès d'un traumatisme o lesió i en eso estamos... Seguir un pla no implica poder-l seguir sempre, doncs hi ha dies que el dolor apareix i t'avisa que has passat la ratlla. Vaja, que s'ha d'anar més a poc a poc. Així que quan el cos ens avisa, hem d'escoltar-lo, demanar-li disculpes i tornar a agafar empenta per no desanimar-se.

Com que dissabte no no vaig poder fer la sortida en bicicleta per molèsties, vaig sortir a caminar. Caminar per la muntanya m'ajuda en la rehabilitació. El contacte amb la natura sempre s'agraeix i el fa desconnectar una mica d'altres històries que, de vegades, ens bloquegen i fan que no avancem.

Les rutes caminant, siguem sinceres..., no m'apassionen com ho fan les que faig amb la meva Scott però ara és el que hi ha.... així que a gaudir-les al màxim.

Dissabte en vaig fer una de maca, unes 3 horetes i 14 Km entre vegetació... i amb cadència, pim, pam,pim, pam




Surto de Sant Cebrià i enfilo cap a Tres Termes, una pujadeta plena de revolts, molt interessant i dura per fer amb BTT.




La veritat és que aquest caminet és molt xulo i poques vegades pots veure el cel perquè la vegetació és molt alta

Aquest caminet d'uns 3 km arriba a la pista que ve de Calella i que ens portaria a Hortsavinyà. El punt d'unió està senyalat per aquesta creu :



Segueixo la pista una estoneta més i vaig a parar al Coll de Sant Andreu, un punt de trobada d'excursionistes. Hi ha un planell amb els caminets marcats, en cas que algú s'hagi desorientat.


Des d'allà, agafo un trencall, deixant la pista principal, i m'enfilo cap al Coll de la Punta de Garbí :



M'he comprat aquest artefacte per portar el bidó i, la veritat. és que em va de fàbul.la ja que em queden les mans lliures pels bastons i m'hi cap una barreta, les claus i algunes monedes.


Ai el cel..... sempre arriscant!!

Des de la Punta de Garbí es veu una esplanada (l'Era d'en Mora) i una pujada a mà esquerra (Puig dels Golinons)  fins on havia d'anar caminant.



Aquesta és l'esplanada que es veia des de dalt

 I la pujada...


I una mica més endavant, arribo al Puig de Golinons (261 m) des d'on les vistes són maques. Es veu Calella al fons ...



Baixada amb compte, doncs els genolls pateixen i no volem complicar més la troca.


Al estar fent excursions rotllo senderisme, he descobert nous músculs que, fins aleshores, no sabia que els tenia. Sembla que si mous les cames al pedalar, treballis tot els tronc inferior i que puguis fer qualsevol altre tipus d'activitat física sense problemes.... doncs error!! El que sí que em fa menys mal al caminar és el cul.... tot té la seva vessant positiva no??

Salut, pedals i, de moment, també bastons.