divendres, 30 gener de 2015

L'ERÒTICA DELS EXCÈNTRICS


Si has entrat al blog buscant erotisme desenfrenat possiblement quedaràs decebut... ho sento. Si pel contrari,  has entrat perquè necessites informació sobre els exercicis excèntrics, bingo!!
Espero fer-te'n cinc cèntims de manera clara i ensenyar-te que, en el fons en el fons, una mica d'erotisme sí que tenen... o sinó, proveu-los.

Fins fa uns anys, sempre havia utilitzat la paraula "excèntric" quan parlava del comportament estrany o inusual d'alguna persona. Gràcies a les hores que he passat a Cal Fisio, he conegut  una altra aplicació d'aquest mot : els exercicis excèntrics. Aquests tenen uns estreta relació amb la regeneració, la recuperació de lesions musculars i tendinoses, així com també són de vital importància per la prevenció de possibles lesions. Amb ells aconseguim una contracció del múscul en fase negativa, és a dir, en estirament.


Amb aquesta acció, es produeixen petites ruptures dins les fibres musculars i teixits conjuntiu. Aquesta "destrucció" és reparada pel cos en forma de regeneració de teixits i el múscul millora la seva resistència i, per tant, millorem el nostre rendiment. És a dir, si hi ha destrucció hi ha regeneració.

Aquest tipus d'exercicis són idonis pels músculs i pels tendons i perquè aquest sigui eficaç, s'ha de començar a realitzar els exercicis a una velocitat lenta, 5-6 segons (el gest excèntric) i 1 segon (el gest concèntric) la tornada a la postura inicial.

N'estic fent pels quàdriceps i pel tendó rotulià, que està acusant la falta de múscul i treballa el doble. Un dels més habituals, que el fem tots cada dia sense adonar-nos, és baixar escales. Jo ara les baixo a consciència. Un altre molt recomanable és el que es fa amb el cinturó rus (tirant muscular) però aquest encara no el puc fer.
Amb l'Iván fem aquest :
video

Ell apreta cap a baix i jo he de fer resistència però deixant-me guanyar. No em podeu negar que els excèntrics, un cert erotisme sí que tenen.

 

A part de tota aquesta sensualitat desmesurada, segueixo treballant el múscul amb l'ajuda de l'electroestimulador i intentant tocar-me el cul jo sola....                                                        
video


                                         video

Y hasta aquí puedo leer.
Bon cap de setmana i "oju" amb el vent i els "abanicos".
Busqueu un gregari corpulent.

divendres, 16 gener de 2015

TREURE MÚSCUL


Un cop he recuperat el 100% de la mobilitat articular, toca guanyar múscul. El quàdriceps està molt atrofiat i recuperar el múscul serà una tasca lenta. Ahir vaig anar al metge i m'ho va deixar ben clar. Així que més paciència. De moment estic aixecant 1/2 Kg. Vaig provar un dia 1 Kg i el genoll es va inflar més del que el tinc habitualment i es va estar queixant durant dos dies. Així que piano, piano....

Avui faré la sessió número 21 de fisioteràpia. Encara me'n queden unes quantes, però és el que menys em preocupa: faré les necessàries. El Sergi em segueix manipulant la cama i ajudant-me a estirar el múscul. Tot i que encara fa mal, el dolor no té res a veure amb el dels dies anteriors. In other words, que ja no crido....

Estic a punt de recuperar la marxa normal i deixar aquesta mínima coixera que encara em queda, pujo les escales casi sense impuls i les baixo sense por a deixar la cama dolenta darrera. Vaja, que anem recuperant el glamour que em caracteritza. També ja puc dormir acurrucada, com m'agrada, i he deixat enrere posicions "mode mort" que eren, realment, mortals.


Intento ajudar al cos amb l'alimentació, utilitzant productes amb propietats antiinflamatòries. Probablement, si no empipéssim al genoll, no s'inflamaria però al doblegar-lo, masegar-lo i fer-lo treballar, ho segueix fent. Per això, un dels productes que menjo habitualment és la pinya natural. M'hi poso cúrcuma (una espècie que vaig descobrir a la Índia i que és antiinflamatòria) i, per fer més gran la marranada, m'hi poso una mica de pebre negre, la qual augmenta les propietats de la cúrcuma. El gran "manjar" queda més o menys així:


La veritat és que no està gens bo, vaja, que no repetiria però si diuen que va bé, jo m'ho crec i m'ho menjo fent ganyotes i aguantant la respiració. Les altres marranades que faig me les guardo per mi, perquè si les explico acabarien delatant el meu grau de bogeria o desesperació. Deixem-ho aquí.

No tots els dies són bons, perquè enganyar-nos. Tants dies, amb les seves respectives hores, t'ho posen molt fàcil fer donar voltes i més voltes al tema i només fa falta una punxada inoportuna, un mal gest i una molèstia per pensar que alguna cosa no va bé. No sempre és fàcil obviar els dolors o les molèsties però també són una part de la rehabilitació. Dic això perquè avui tinc dolor, a la nit ja m'ha molestat. Vull pensar que és el temps, doncs tenim una humitat del 98% i el cos ho nota. A més a més, tot i que per fora la cicatriu es vegi totalment tancada, els teixits de dins encara s'estan cicatritzant, doncs necessiten més temps per posar-se al seu lloc. A veure si demà surt el solet i veig la llum del final del túnel una mica més clara que avui...


Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike


dilluns, 5 gener de 2015

TOCAR-ME EL CUL


Amb l'ajuda inestimable del Sergi ..... ja em toco el cul amb el taló!!
He recuperat el 100% de la mobilitat de l'articulació, desprès de 13 sessions. Jo sola encara no ho puc fer perquè al aparèixer dolor, freno, però ell, amb una paciència infinita i molta professionalitat, m'empeny el peu i m'hi fa arribar. La veritat és que veient els pocs graus de doblegava un cop em van treure la fèrula, veia molt més lluny poder fer tot el gest. Corroboro que per presumir, s'ha de patir i segur que, a partir d'ara, el dolor s'anirà estabilitzant i anirà a menys.
Així que Sergi :
A partir d'ara em toca començar a guanyar múscul, afegint pes als exercicis. Això ho podré començar a fer a partir del cap de setmana, si tot segueix avançant.

video


video

Al haver anat guanyant graus em permet poder caminar amb una mica més de glamour que quan em van treure la fèrula. No faig el pas perfecte, doncs encara coixejo una mica, però és qüestió de dies que l'estil acabi de millorar.Pujar i baixar escales també forma part del meu entrenament diari. Pujar-les em segueix costant menys que baixar-les, doncs em queda la cama dolenta al darrera i em fa una punxada que és molesta. La barana és la meva còmplice, com ho van ser les crosses en el seu moment. Segur que aniré guanyant seguretat a mesura que augmenti la força a la cama.


Des de que el Dr em va deixar començar la rehabilitació (al mes de la intervenció i desprès de tres setmanes immobilitzada amb la fèrula) hi he anat cada dia laborable, TOTS . Hi ha hagut dies que estava molt adolorida de la sessió del dia anterior o que l'estat d'ànim trontollava però les ganes de millorar han pogut més i, com alumna aplicada que sóc, no he fet cap campana. Sóc molt afortunada de tenir al Sergi (Centre de Fisioteràpia i Osteopatia Sinera) tan a prop de casa perquè és dels que fa molt bé la seva feina, té tota la meva confiança i des d'un principi vaig tenir claríssim que una rehabilitació d'aquestes característiques no la volia fer amb algú desconegut o que no hagués tractat abans una mica les meves cames. A més a més, ell sap i entén el que és per mi la bicicleta i aquesta empatia és fonamental perquè tot l'engranatge funcioni bé. El primer Tourmalet desprès de la recuperació anirà dedicat a ell. Decidit.





dimecres, 31 desembre de 2014

EL DOLOR ÉS PSICOLÒGIC.... O NO.




El dolor físic és una experiència subjectiva, difícil de verbalitzar, resultat d'una activació de diferents àrees del cervell que reaccionen a un estímul que aquest entén com a una amenaça. És el que té tenir cervell,  no poder obviar el dolor. A veure si algú inventa alguna aplicació (compatible amb Android, please) que permeti desactivar el cervell durant una estoneta. O una pastilleta. O una paraula especial. O un soroll. O una poció màgica.
... el que sigui !!!!!!! 

No sap lo agraïts que li estariem molts dels lisiats.... 
Per favor, qui sigui que ho inventi que s'afanyi que aquí també "tenim pressa".

En general, les experiències subjectives solen ser complicades d'explicar i, sinó, proveu de fer entendre a algú que no practica ciclisme el que és per nosaltres coronar un port amb vent de cara, no perdre roda d'un grupet o notar com es queixen les cames al aixecar-se del sofà desprès d'una sortida castigadora. És difícil explicar com ens sentim perquè  les experiències personals les vivim des de dins i ningú sent ni pensa com nosaltres. Passa el mateix quan intento explicar el dolor de la rehabilitació. Impossible.... així que, els que hagueu passat per unes sessions de fisio desprès d'una cirugia al genoll, sabreu per on van els tirs. Els que no, millor ni pensar-hi. És, senzillament, insuportable. 



Ahir vaig fer la sessió número 11 amb el Sergi. Seguim guanyant graus, mica en mica, cada dia una mica més. Com que ja passo dels 110º, ja puc baixar escales amb la cama bona primer, sense por a que la dolenta quedi darrera i, al doblegar-se, faci mal. Bé,.... de mal en fa, noto una punxada però s'aguanta perquè la meva tolerància al dolor ha augmentat a una velocitat estratosfèrica durant aquestes dues últimes setmanes.

El quàdriceps encara està molt dèbil i de vegades em fa el joc i se'm doblega sense voler però a la que pugui començar a aixecar una mica de pes aixó es solucionarà. No puc començar a fer peses perquè no ens interessa que el múscul creixi, ja que quan creix s'escurça i ara estem intentant estirar-lo al màxim per guanyar el 100x100 de mobilitat en l'articulació.
Així que, de moment segueixo amb els exercicis excèntrics i concèntrics a casa, matí i tarda, non-stop. Per tant, avui no puc tatxar, aixxx....  No passa res, no ens poséssim pas nerviosos. Tot arriba i, com deia la meva àvia, "No hi ha mal que duri cent anys". Toca seguir treballant fort i amb moltes ganes, tant el genoll com el coco, esquivant els moments "de bajón". Si aquests es resisteixen a marxar, acceptar-los com a part del procés però sempre amb un ull obert perquè a la que es despistin, patada al cul!!


Ara sí....
BON ANY 2015 !!!





dimarts, 23 desembre de 2014

T'AGRADA CONDUIR?




El no poder conduir és una de les coses que més he trobat a faltar durant aquest primer mes post operació. M'he tornat una persona dependent dels altres : m'han hagut d'acompanyar al metge, de portar-me a la feina i venir-me a recollir, entre d'altres coses i, la veritat, és que em rebentava fer anar de bòlit als pares i a l'Iván. Ara ja està, ja he recuperat la meva independència i això és un gran què. Tornar a agafar el cotxe em genera llibertat i, tot i que he de vigilar en no fer cap gest sobtat que em pugui provocar una punxada al genoll, puc decidir on anar i quan anar-hi.


També he pogut començar a fer exercicis a casa, isomètrics i excèntrics. Tot i que encara els faig sense pes, són durs per la musculatura, doncs em fan treballar tots els músculs de la cama i el quàdriceps es carrega. No són gaire "apassionants", la veritat, però algu és algu. Aquest n'és un d'ells:

video


Amb el Sergi la cosa també avança. Ja estic a prop dels 110º (apretant ell). A casa sola arribo als 90º.

Aquest primer vídeo és de quan em van treure la fèrula, abans d'iniciar la rehabilitació.

video

I aquest segon és desprès de 6 sessions de rehabilitació amb el Sergi:

video

Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Ja vaig de baixada. He passat l'equador dels 11 passos i, la veritat, és que motiva moltíssim veure que vaig avançant i que la cosa va bé, que no ha sorgit cap entrebanc inesperat ni he hagut de fer cap pas enrere. Sóc conscient que els propers passos seran més lents, doncs el treball que em resta és progressiu, gradual i requereix paciència, tenacitat i il·lusió. Per si de cas faig curt, en demanaré una mica de cada als Reis que, com que són molt generosos, estaran a l'alçada de la petició. Però per escriure la carta encara tinc uns dies de marge, per anar pensant en més cosetes... no escatimarem.



Aprofito per desitjar-vos unes fantàstiques festes, que els Reis siguin molt generosos amb vosaltres, al tanto amb els turrons, no ens passessim pas.... que tingueu molta salut i, sobretot sobretot sobretot, que pedaleu MOOOOOLTS KILÒMETRES !!!


divendres, 19 desembre de 2014

COM AFRONTAR PSICOLÒGICAMENT UNA LESIÓ ESPORTIVA


Sóc psicòloga i, tot i que no em dedico a la psicologia de l'esport, m'atreveixo a explicar què ens passa, a a nivell psicològic, quan  ens fem mal i hem de deixar de fer l'esport que ens agrada durant un temps.

Els qui practiquem esport assumim que correm un cert risc de fer-nos mal, tot i que mai et penses que et passarà a tu. Però és un fet que les lesions existeixen i que aquestes varien en gravetat en funció del seu temps de recuperació. Fins fa poquet, la intervenció dels professionals ha anat dirigida a la recuperació física de l'esportista i a escoltar tant les molèsties com els dolors que l'esportista explicava però en els últims anys aquest tipus d'intervenció ha anat canviant i s'han començat a dedicar esforços a la vessant psicològica del lesionat durant el seu procés de rehabilitació.
Quan ens fem mal, no tots reaccionem igual. Uns converteixen la situació en un repte personal i una oportunitat per créixer i altres com amenaçadora i de difícil acceptació i solució. La diferència entre els primers i els segons és com afronten la lesió : uns es mostren optimistes, comunicatius i es marquen objectius a curt termini mentre que els altres són més pessimistes, ansiosos i dubten de la seva rehabilitació.

Les lesions comporten una disfunció de l'organisme, doncs tenim dolors, molèsties, una reducció de l'activitat esportiva i de relacions socials. No fem esport, no descarreguem ansietats, no veiem als companys de fatigues, no fem els que ens agrada, no dormim bé... no estem contents. Aquests fets generen enfado, irritabilitat, depressió i ressentiment, que no només afecten a la persona en qüestió sinó també al seu entorn. Per això és de suma importància no abandonar aquesta part mental que també pateix, es desmotiva i ho veu tot negre. Ens stressem, ens sentim incompresos, ningú pot calmar la frustració que pateixes i, si aquesta ansietat no es gestiona bé, pot descarregar-se de forma incorrecta.

No s'ha inventat cap pastilla que resolgui tot aquest caos mental, ni que t'ajudi a acceptar la nova situació, per tant, toca afrontar-la de la millor manera possible i tenir localitzada la tecla "Cancel·lar" que tots tenim al coco per poder-la clicar ràpidament, quan els pensaments tòxics ens ataquen.


D'aquesta manera aprendrem a bloquejar aquests pensaments negatius que són gratuïts i que ens fan sentir-nos insegurs, doncs ens generen falta de control de la situació. La recuperació depén de molts factors però el principal és de nosaltres mateixos, imagineu-vos si tenim poder! També és bo "sentir-se ocupat". Les hores que dedicaves a l'esport abans de lesionar-te s'han d'omplir. No és gens fàcil, a mi els caps de setmana se'm fan eterns, però hem de trobar estratègies i activitats per fer passar les hores. Quan menys hi pensem, millor.  Una altra proposta és la de marcar-se objectius a curt i a mig termini, així ens seran fàcil d'aconseguir i això afectarà al nostre estat d'ànim. Metes a llarg termini no ens ajuden ni a focalitzar l'atenció ni a rebre recompenses... al contrari, s'acaben convertint en càstigs i ens generen més ansietat. Res, fora. El recolzament social també és important; sobretot dels companys de fatigues. Que la gent que entén el que estàs patint t'animi, se'n recordi de tu i et pregunti com vas et fa sentir que encara formes part de la vida "esportiva" que comparteixes amb ells i aixó és un dosi extra de motivació.

Més endavant us explicaré unes tècniques que alguna vegada he posat en pràctica i que m'han ajudat; són les visualitzacions. Ja us en faré cinc cèntims quan les posi en marxa un altre cop.

Res més, no vull fer-me pesada ni fer l'entrada excessivament llarga i, ni molt menys, fer cap classe magistral de res.Si alguna vegada us lesioneu, no abandoneu la part mental, no us deixeu vèncer per pensaments auto-destructius i demaneu ajuda al vostre entorn. Estem rodejats de gent amb molta empatia, que sap escoltar quan ho necessitem i que són de vital importància en el procés de recuperació. No en tingueu cap dubte.

Si he de ser sincera, em costa portar a raja tabla tots aquests propòsits... com en tot en la vida, la teoria és molt fàcil i la pràctica, és una altra història. Intento cada dia tenir la tecla ben a prop, la utilitzo sovint i funciona. Proveu-la.


dimarts, 16 desembre de 2014

GUANYAR GRAUS



Si l'operació es mereixia un dia especial, 11 de l'11, la rehabilitació no podia ser menys i, per evitar enveges innecessàries, ella també va tenir un dia fàcil de recordar : 12 del 12. Au, tothom content.

Recuperar graus és un dels objectius actuals. L'altre és guanyar musculatura. Les dues accions generen una mica d'stress al genoll, doncs aquest es defensa i s'inflama perquè no vol que l'atabalin gaire.

Amb el Sergi, el fisio d'Arenys, treballem el primer objectiu. Ahir vaig arribar als 90º estirada d'esquena (amb la pelvis bloquejada i ell emputxant, jo sola no hi arribo). Fa mal, ja m'ho imaginava. Però no és que sigui necessari sinó que és imprescindible per poder recuperar-me el 100%. El Sergi és un bon professional i té tota la meva confiança. Sé com treballa les  lesions importants i, no només com rehabilita a esportistes sinó que mostra sempre una gran empatia i, els que estimem l'esport, ho valorem moltíssim. Així que té tot el meu permís per seguir "aprentant".

El segon objectiu, de moment, el treballo jo a casa. Faig concèntrics i excèntrics pel quàdriceps, encara sense pes. Desprès m'hi poso gel perquè el genoll s'inflama. També pujo les escales posant ja primer la cama operada i exigint-li que faci força. M'he d'agafar a la barana perquè no tinc força per fer sola tot el gest però vaig millorant. Per baixar escales encara he de posar primer la dolenta, no em pot quedar darrera perquè no arribo als 110º i és el que necessito per poder fer aquest gest.

La cicatriu està perfecte. Tant el doctor com el Sergi han coincidit en que m'hi posi un oli de Rosa Mosqueta desprès de la dutxa. Així ho faig every day.  Per recuperar sensibilitat a la zona de la cicatriu, m'he de fer uns massatges molt suaus, inclús quan estic mirant la tele anar-me-la tocant.



I'm free!!!
Ja camino sense crosses!!!

Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Estic segura que la rehabilitació anirà fent el seu efecte a l'articulació i que d'aquí poquet ja podré conduir i pujar escales sense ajuda.

La qüestió és no deixar de pensar en positiu.



dijous, 11 desembre de 2014

REHABILITAR-SE, L'ART DE SER DISCIPLINADA

Avui he anat a veure al Dr.
Tot segueix en ordre. He guanyat una mica de força al quàdriceps i uns 10º de flexió.
Ja em deixa començar la rehabilitació. Perfecte. Demà fem l'estrena. Ja us explicaré.

La veritat és que ara inicio una fase molt important en aquest procés. Començo el camí cap a la recuperació del moviment absolut de la cama, que em permeti doblegar-la per complet. Serà un camí llarg i una mica dolorós, però com que l'afronto amb moltes ganes i sé que aniré avançant, l'inicio amb molta il·lusió i força de voluntat. La disciplina serà la meva companya des d'ara endavant i segur que serem bones companyes de ruta.



Em deixa aparcar una crossa i em fa anar només amb una, tot i que per casa ja vaig sense cap.


Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Avui fa just un mes que em vaig operar. Reconec que el temps no m'ha passat volant ni que tots els dies han sigut "bons". Reconec que encara ploro, de tant en tant, i que no puc evitar emocionar-me quan miro fotos o veig l'Scott. Però a la vegada penso que només puc anar endavant i que quan més estimes, més pateixes i jo, a la meva Scott, l'adoro. Així que.....


Gràcies per passar-te per aquí, tu que em llegeixes.
Gràcies pels ànims que m'envieu. M'ajuden molt.
De moment no obro comentaris, aquests seran per la Nikabike ;o)
Moltes gràcies, de veritat.


divendres, 5 desembre de 2014

GOOD BYE FÈRULA!!



Dimecres vaig anar al Dr. Desprès de 3 setmanes amb la cama immobilitzada per la fèrula m'he pogut alliberar d'ella. Bé!!!
Tot segueix el seu curs.

El dolor el tinc controlat, fa dies que no em prenc res i la cicatriu està perfecte. Em va treure les "tirites" que feien de punts i que m'havia posat desprès de treure'm les grapes (ojo aprensius) :



He de tornar a utilitzar les dues crosses durant aquesta primera setmana sense fèrula, doncs la cama està dèbil, tinc poca estabilitat i he de vigilar en no doblegar-la sense control.

El Dr. em fa esperar uns dies abans de començar la rehabilitació. De moment m'ha posat deures per fer a casa. Un exercici és contraure quàdriceps i aixecar cama 5 segons, per treballar l'atròfia muscular:

video


L'altre és doblegar fins on pugui la cama, estirada al llit panxa avall:

video


El primer al principi no el podia fer. El Dr. em va explicar que el cervell inactiva el múscul perquè sap que no el pot fer servir i el que he de fer és primer, una ordre mental cap al múscul i desprès aixecar-lo. És tremend el que fa el cos humà. El segon exercici és més dolorós i angoixant perquè aixeco només un pam la cama. Notar un tope és una sensació que fa una mica d'angúnia perquè et fa ser conscient del recorregut que li queda a la cama per poder fer tot el gest i, a la vegada,  el grau d'adherències i fibrosis que s'han fet i que, amb l'amic fisio, s'hauran d'anar trencant.

Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Torno a tenir visita el proper dijous, a veure com em veu i si em deixa iniciar la rehabilitació.

Estic animada perquè ara només puc anar endavant i sé que tinc molta feina per fer però tot indica que la cosa va "viento en popa a toda vela". Com que sóc de les persones que penso que els esforços sempre tenen la seva recompensa, no escatimarem i estarem a l'alçada.



Bon pont i, qui pugui, que pedali.

divendres, 21 novembre de 2014

ANEN BÉ



Dimecres va tocar la primera revisió desprès de l'intervenció.
Em van treure les grapes i la ferida està perfecte.
Em va posar unes tirites petites que fan de punts i una gassa que em podré treure el dilluns vinent. Els punts aniran caient sols. Dilluns ja em podré dutxar.

També hem eliminat una crossa. És fantàstic recuperar l'ús d'una mà, doncs amb les dues ocupades no podia fer quasi bé res. Ara ja em puc portar el plat a taula.

Aquesta setmana ja he treballat, m'ha anat bé per distreure'm. Asseguda, amb els nanos, les hores han passat més ràpid.



Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Torno a tenir visita al metge el dimecres dia 3 de desembre. Aquest dia serà molt important per mi perquè em traurà la ditxosa fèrula. Quines ganes, per favor!!

Durant aquestes dues setmanes he de vigilar de no tensar el quàdriceps i, sobretot, quan em dutxi, no doblegar gens la cama. Anirem en compte.

Estic molt contenta perquè tot va sobre rodes. Ja no em prenc cap calmant, només un anticuogulant, doncs encara em moc poc.

Vinga, bon cap de setmana !!

dissabte, 15 novembre de 2014

FEINA FETA



Ja estic a casa.
L'operació ha anat bé, tan bé que el múscul ha donat de sí i ha pogut ser "enganxat" al tendó, sense necessitat d'implants ni claus. Tres dies a l'hospital, amb els dolors pertinents i cap a casa.

Tot just ara inicio un procés que he dividit en 11 etapes:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Ja puc eliminar la primera. Anem bé!!

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

11 etapes. No és un número aleatori. Per mi té molt significat. El dia 11 de l'11 em vaig operar. Vaig anar a buscar les autoritzacions a la mútua i em va tocar el número 11. Em van venir a buscar a l'habitació per entrar a quiròfan a les 11 i la primera revisió la tinc el proper dimecres a les 11. Casualitats, potser sí.



La veritat és que la incomoditat de l'andamio que porto és important, però és el que toca. Estic aprenent a dormir en mode "mort", cames estirades i mirant amunt. Proveu-ho, enganxa.


Encara em queden uns dies de "pastilleo" (protectors, calmants, antiinflamatoris, anticoagulants i antibiòtics) però en breu anem treient-ne i deixem a l'estómac tranquilet uns dies.

Així que segueixo la meva lluita. Amb moltes ganes.

Fins aviat!!

I am Nikabike  (11 lletres, ale).



diumenge, 26 octubre de 2014

Només perds quan deixes de lluitar




Decideixo seure, desprès de tants mesos en silenci, i utilitzar aquest espai per poder treure amb tota la ràbia que pugui, la merda que he estat vivint aquest dos anys d'inactivitat. No sé si és el moment més idoni ni si és el lloc correcte. M'és igual.

Avui m'he decidit a escriure perquè necessito, com res en aquest món, tornar-me a sentir Nikabike. Creure'm que de veritat podré tornar a posar el cul sobre la més que enyorada Scott i juntes, remprendre el viatge que vam deixar a mitges.

Dimarts dia 11 de novembre entro al quiròfan. Desprès d'estar mesos i mesos i mesos voltant, visitant metges especialitzats, provant i fent de tot per treure'm el dolor al vast extern de la cama dreta, que des de l'estrebada a Puigcerdà no m'ha deixat viure, un doctor ha escoltat la meva crida desesperada d'ajuda. M'ha trobat la lesió: una desinserció del vast extern. En altres paraules, el múscul es va desenganxar de l'ós. Quan passa això, aquest múscul tendeix a la retracció i s'ha de tornar a empalmar a l'ós. Ho faran amb implants i claus de titani que aniran a la ròtula. Estaré tres setmanes amb la cama tiesa, que és el temps que sol trigar el múscul en "enganxar-se" o l'ós. Tres dies a l'hospital i cap a casa. Un cop em treguin els vendatges i la fèrula  començaré la rehabilitació. No sé quan temps s'allargarà. No ho he preguntat. M'és igual, el que faci falta. Sé que a partir del dia 11 em començo a curar de veritat.

No sé si algú pot arribar a imaginar pel calvari que he passat i he fet passar a qui m'estima, durant aquests mesos. La medicina està plena d'ineptes, d'aprofitats, de sords i de mancats d'empatia. Les vegades que he sortit d'una consulta, aguantant-me les ganes de plorar i còrrer cap al cotxe per poder-ho fer, els viatges amunt i avall, els diners amb tractaments inútils, les proves i proves que m'he fet, les hores que he perdut a les consultes i al llit sense poder dormir i els dies de mal humor amb que he castigat a l'Iván, tot això per res. Per seguir tenint una sensació de soledat, d'incomprensió, de desesperació i, el pitjor de tot, de punt i final. 

Quan estàs enfonsada, les forces flaquegen i tens la temptació de tirar la tovallola. Veus que els dies no volen, sinó que passen a càmera lenta. Que els caps de setmana i el temps lliure es converteixen en els teus pitjors enemics. Que el món segueix rodant mentre tu et consumeixes i et resisteixes a viure sense la teva passió. Que les rodes de l'Scott es comencen a desinflar a la mateixa vegada que els teus ànims. Que les llàgrimes no s'acaben mai. Que la persona que està amb tu pateix com jo perquè ella, millor que ningú, sap com ho estic passant. Que qui et pot ajudar et diu que no tens res. Que no pots deixar de lluitar per una cosa en la qual hi penses cada dia. Que has de ser feliç quan no en tens ganes. Quan tot això passa, llegeixes que "només perds quan deixes de lluitar" i jo, sóc lluitadora. No he deixat de lluitar ni un minut. Diuen que hi ha dos tipus de dolors: el que et fa mal i el que et canvia. He tastat els dos i, la veritat, no sabria dir quin dels dos és pitjor.

No sé si algú em llegirà. Si digués que no m'importa mentiria. Però tampoc és la meva intenció. Escric per tornar-me a sentir Nikabike. Per treballar la part psicològica, que està tocada. Per anar-me preparant per la rehabilitació i per perdre pors. 

Escric per mi. Perquè aquesta és la cursa més llarga i dura que mai faré. Per justificar el meu silenci i demanar perdó a aquells amb els qui he perdut contacte. Poc tenia a explicar.

Escric per tu Iván. Perquè t'ho he fet passar molt malament sense tenir-te cap culpa. Perquè tot i tenir mals moments, no m'has deixat anar mai de la mà. Perquè no es pot estimar més. Tu, la Kuota, l'Scott i jo tornarem a petejar-nos els Alps, les Dolomites, els Pirineus i la nostra estimada Catalunya. 
Gràcies per estimar-me tant. Espero estar SEMPRE  a l'alçada. T'estimo.








dilluns, 17 juny de 2013

Germans, pedalem.




Dies de relax per la Cerdanya. Està espectacular, amb el que ha arribat a ploure aquesta primavera!! Així d'esplèndid està el llac de Puigcerdà :



Tinc temps, tinc ganes i tinc entorn. El que no tinc encara és el permís del genoll per fer el que m'agradaria fer, així que ens hem d'adaptar i seguir remant per acabar amb aquesta punyetera lesió que no em deixa gaudir com voldria de la meva passió.


Així que avui, dia de les Tres Nacions, jo he fet la ruta de les esglésies de la zona, fent una mica de culturilla i de país. L'art Romànic a la Cerdanya (entre els segles IX i XII) es dóna principalment a l'arquitectura religiosa de les seves esglésies. En totes elles hi veurem una simplicitat estructural i unes dimensions reduïdes, poques finestres situades a les parets més assolellades i amb la porta principal orientada al migjorn, doncs és la orientació més càlida. 


Els campanars m'apassionen, diuen molt de la zona. Aquí en trobarem d'espadanya (campanar de paret, que no forma una torre, i que en una sola paret hi ha els arcs on van suspeses les campanes), fàcil de construir i de poc gruix, i de torre, només assequibles per pobles amb més poder adquisitiu. Els d'espadanya són variats, amb un sol ull o amb dos o inclús amb tres. Molts d'ells van ser reforçats per poder posar campanes més grans o per posar-los a més alçada per afavorir la propagació del so.

Passem a la pràctica i comencem per l'església d'Alp (amb cagada al plafó informatiu inclosa) 


 He deixat Alp enrera i he seguit la carretera direcció Barcelona. El següent poble que he trobat ha sigut Das. Sí, sí, el de la bola de neu a la cara de la Mari Pau Huguet fa uns quants caps d'any... Funciona com a casa de la vil.la.


Seguint una mica més, he agafat un trencall a Prats i he anat a parar a una de les joies que he vist avui : l'església de Sant Serni, construïda entre els segles IX i X. Té un campanar d'espadanya  amb dues campanes. Aquest tipus de campanar també s'anomenen campanar de cadireta.




He seguit una miqueta més, gaudint d'un dia preciós i aviat m'he trobat amb la segona joia del dia.: Sant Salvador de Predanies.  He trencat cap a l'esquerra i la carretera s'ha enfilat oferint-me una tremenda rampa. Desprès l'asfalt s'ha acabat i he carregat la bici a l'esquena i he caminat uns 200 m campo a través. 
Quina cosa més ben feta i senzilla. És una petita església datada entre els segles X i XII i, en aquesta ocasió, el campanar d'espadanya només té un sol arc.  En el decurs de l'any 1298, va patir l'atac de la gent d'armes del comte de Foix, que també va cometre  atemptats contra altres esglésies cerdanes 








Desprès de gaudir durant uns minuts de les vistes i de la tranquil.litat, he seguit pedalant fins a Bellver de Cerdanya. Allà he menjat una mica (desprès de l'episodi de bike-trail) al costat de la muralla, darrera de l'església :


Just al costat, he vist aquest cartell i he entrat al jardí. No hi havia ningú.

Estava ple de plantes, cadascuna amb el seu cartell corresponent, amb diferents noms (científics i comuns), les seves utilitats i aplicacions. Com que les herbes i jo som bones amigues, m'he distret llegint els cartells i he trobat la meva : el pericó foradat, un bon antiinflamatori general :



Així que sense pensar-m'ho dues vegades, he agafat un parell de branques i cap l'aigua del bidó, a veure si funciona!!



He seguit la ruta, ja encarada de nou cap a Puigcerdà. El primer poblet que m'he trobat ha sigut All. He entrat al poble i patint una mica de traca-traca al cul pels seus carrers empedrats, no he perdut de vista el campanar de la seva petita església, Santa Maria d'All.  Aquest ja era amb torre i va ser construïda al segle XII. Dins del temple es conserva un retaula gòtic dedicat a la Mare de Déu, fet per un pintor anomenat Metre d'All, que no vaig poder veure perquè, com la resta d'esglésies, estava tancada.


Torno a agafar la carretera nacional i em trobo amb Ger. L'església, en aquest cas, s'anomena Santa Coloma de Ger i està datada entre els segles IX-X. La porta és dovellada i a sobre hi podem veure un òcul, finestra de forma circular que permetia l'entrada de llum a través de  les parets tan gruixudes (també es poden anomenar ull de bou).


Una mica més endavant em trobo amb Santa Eugènia, a Saga, una altra preciositat del  Romànic :



Es veu que a dins hi havia una pintura que formava el frontal de l'altar, atribuït al mestre Soriguerola però, tristament, aquesta pintura ja no està on hauria d'estar i la tenen al Museu de les Arts Decoratives de Paris.

Fitxer:Frontal d'altar de Santa Eugenia de Saga.jpg

Just al costat on he aparcat la bicicleta hi havia maduixes, tot i que al estar a l'ombra, no maduren i no es poden menjar.



Va ser construïda al segle X i la portalada, feta de marbre d'Isòvol, està formada per 5 arquivoltes (dues d'elles amb columnes). L'arc exterior està decorat amb figures humanes (Adam i Eva) i animals. Els capitells de les columnes estan decorats amb motius animals :






La veritat és que aquestes petites obres sovint ens passen desapercebudes i les tenim a casa nostra.Darrera cada ermita hi ha una història i s'aprèn més fent aquesta petita ruta improvisada que en una classe d'història de l'art.

Ja queda poquet. Últim poble i última església. Ara em trobo a Bolvir, davant de la seva església anomenada Santa Cecília. És del segle XII. Aquí ens trobem amb tres arcades i columnes decorades amb caps d'humans, ocells i lleons.



I d'aqui ja cap a Puigcerdà. Contenta per haver pogut pedalar un parell d'horetes i amb el convenciment d'haver aprés una miqueta més d'art, que sempre va bé per desprès fer el merda, jejeje.



 Tanco amb clau i fins la propera.