LA GUERRA MÉS SILENCIOSA

Els silencis diuen molt, de fet, ho diuen TOT.

Igual que tots tenim els nostres motius per escriure, també els tenim per no fer-ho. Jo només en tinc un: no poder pedalar. Quan la ment no encaixa amb el cos ens provoca un patiment dificil de gestionar. Vols seguir, sense fer cas al soroll que fa el cos... et fas el sord, fins que el cos fot un crit que ho paralitza tot. Aleshores és quan no tens més remei que escoltar-lo, entendre què t'està dient i començar un procés de curació a molts nivells.

No explicaré en detall què m'ha passat, però a grosso modo, he tingut una rotura parcial del tendó del quadriceps. Aixó ha comportat haver de fer els factors de creixement. La cosa ha funcionat però la volta al "ruedo" m'està costant ja que, encara que ha baixat, encara tinc dolor. El fet d'estar uns mesos (per mi una eternitat....) sense fer bicicleta, fa que les altres estructures s'atrofiïn i també fan mal, sobretot la condromalacia. Aixi que estic fent rodillo dia sí, dia no. Vaig fent exercicis de propiopercepció i estiraments.

La meva feina actual és recuperar tots els teixits el millor possible i poder tornar a pedalar, tot i que també treballo la part mental, ja que estic en un procés d'acceptació del que em passa. La meva biomecànica, per més operacions que em faci, per més BikeFittings, per més històries que provi, és la que és i l'he d'assumir. Aixi que quan torni a l'asfalt els objectius seran una altres, encara no sé quins, però ja me'ls aniré trobant. Ara en tinc un de molt important : fer les coses bé.

Els que em coneixeu sabeu el que estic patint i també sabeu el per què no ho he explicat abans. No em serveix de res queixar-me, escriure lo desgraciada que sóc i la mala sort que tinc.... aixó no em cura. Aquesta vegada he optat per fer-me responsable del que em passa. Si ho aconsegueixo fer, seré capaç de controlar-ho i segurament m'estalviaré algun disgust. Si aconsegueixo assumir el que m'està passant, em serà més fàcil veure que les casualitats no existeixen i que si he hagut de parar és perquè ho havia de fer. Ho visc com si fos una oportunitat per canviar el que estava fent malament i l'he d'aprofitar. Si ho interpreto així, no em genera tant patiment perquè em permet crèixer i aprendre.

Gràcies a tots i a totes les que m'heu anat preguntant si tot estava en ordre, gràcies als que haveu respectat el meu silenci i gràcies als que haveu aguantat els meus plors. Sempre hi sou.
Aixi que aqui segueixo, fent rodillos i anant millorant.

Sóc una lluitadora sobre la bicicleta però quan toco de peus a terra, em converteixo en una guerrera i, aquesta guerra, la guanyaré. Palabra !  ;-)

Iván, t'estimo.