dissabte, 4 de febrer del 2012

LA GUERRA MÉS SILENCIOSA


Els silencis diuen molt, de fet, ho diuen TOT.

Igual que tots tenim els nostres motius per escriure, també els tenim per no fer-ho. Jo només en tinc un: no poder pedalar. Quan la ment no encaixa amb el cos ens provoca un patiment dificil de gestionar. Vols seguir, sense fer cas al soroll que fa el cos... et fas el sord, fins que el cos fot un crit que ho paralitza tot. Aleshores és quan no tens més remei que escoltar-lo, entendre què t'està dient i començar un procés de curació a molts nivells.

No explicaré en detall què m'ha passat, però a grosso modo, he tingut una rotura parcial del tendó del quadriceps. Aixó ha comportat haver de fer els factors de creixement. La cosa ha funcionat però la volta al "ruedo" m'està costant ja que, encara que ha baixat, encara tinc dolor. El fet d'estar uns mesos (per mi una eternitat....) sense fer bicicleta, fa que les altres estructures s'atrofiïn i també fan mal, sobretot la condromalacia. Aixi que estic fent rodillo dia sí, dia no. Vaig fent exercicis de propiopercepció i estiraments.

La meva feina actual és recuperar tots els teixits el millor possible i poder tornar a pedalar, tot i que també treballo la part mental, ja que estic en un procés d'acceptació del que em passa. La meva biomecànica, per més operacions que em faci, per més BikeFittings, per més històries que provi, és la que és i l'he d'assumir. Aixi que quan torni a l'asfalt els objectius seran una altres, encara no sé quins, però ja me'ls aniré trobant. Ara en tinc un de molt important : fer les coses bé.

Els que em coneixeu sabeu el que estic patint i també sabeu el per què no ho he explicat abans. No em serveix de res queixar-me, escriure lo desgraciada que sóc i la mala sort que tinc.... aixó no em cura. Aquesta vegada he optat per fer-me responsable del que em passa. Si ho aconsegueixo fer, seré capaç de controlar-ho i segurament m'estalviaré algun disgust. Si aconsegueixo assumir el que m'està passant, em serà més fàcil veure que les casualitats no existeixen i que si he hagut de parar és perquè ho havia de fer. Ho visc com si fos una oportunitat per canviar el que estava fent malament i l'he d'aprofitar. Si ho interpreto així, no em genera tant patiment perquè em permet crèixer i aprendre.

Gràcies a tots i a totes les que m'heu anat preguntant si tot estava en ordre, gràcies als que haveu respectat el meu silenci i gràcies als que haveu aguantat els meus plors. Sempre hi sou.
Aixi que aqui segueixo, fent rodillos i anant millorant.
Sóc una lluitadora sobre la bicicleta però quan toco de peus a terra, em converteixo en una guerrera i, aquesta guerra, la guanyaré. Palabra !  ;-)

Iván, t'estimo.

20 comentaris:

  1. soc, o era un fidel seguidor de les teves croniques i et trobava a faltar, amb la teva actitut se que tornaras a gaudir de la bicicleta, no se on, com ni quant, peró la força la tenim al cap no al es cames. La bicicleta m'ha ensenyat que com a la vida, la pujada més agonica acaba amb una baixada on ja tot torna a fluir i la cadència és més vviva que mai. Anims i t'espero!

    ResponElimina
  2. Lo importante como bien dices es curarse fisicamente y mentalmente para luego poder disfrutar,tanto en la vida como en el deporte . Nosotros los ciclistas sabemos luchar,sufrir y con la ayuda de los amigos y expertos seguro que pronto volveras a disfrutar de la vida y del deporte.Un fuerte abrazo NIKA.

    ResponElimina
  3. Nika,m'alegra tenir noticies teves,suposo que tots n'esperavem,no em vull posar merit,pero la meva manera de pensar s'assembla força a la teva,soc tant massoca que tot i que pateixo molt a les pujades,m'agraden mes que les baixades,es massa facil baixar,no et rendeixis i pedals,encara que siguin enllaunats a una estatica.

    ResponElimina
  4. Ja em feia pensar aquest llarg silenci. De tant en tant, vaig veient al Ivan per la NII(de fet avui mateix), i s'em feia extrany no coincidir amb tú.
    Molts ànims Nika, segur que tornarà el moment de gaudir de nou sobre la bici i de compartir moments ben xulos. Mentrestant pensa que estem amb tú.
    Una abraçada ben gran

    ResponElimina
  5. Encantat de tindre noticies teves Mònica!!! Quan faig les tournées de seguiment pels blogs, sempre trobo a faltar el teu i saber de tu i les teves vivències.
    Com tu dius lo primer es lo primer; nosaltres seguirem aquí intentant fer-te arribar energies positives. Una forta abraçada!

    ResponElimina
  6. Bien Querida Prima

    T'ESTIMO MOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLT !!!!.

    ResponElimina
  7. M´ha encantat trobar un nou escrit al teu blog . El cor m´ha fet un salt ! Justament aquest salt és el que tu , escrivint aquestes paraules has fet ! Un dia d´aquests havia de passar , estava al caure .Una abraçada fenòmena !

    ResponElimina
  8. Mònica, espero que poco a poco vayas superando este bache, y puedas por fin volver a disfrutar plenamente de tus ilusiones.
    De lo malo siempre se puede sacar alguna enseñanza, y será esa una de las cosas positivas que te quedarán cuando esto acabe.
    Mientra, puedes alegrarte por tener a tu lado personas que te quieren y te apoyan.
    De verdad deseo que salgas adelante, y nada más puedo decirte, sólo que, aunque casi imperceptible, tienes mi apoyo y mi comprensión.
    Un abrazo

    ResponElimina
  9. Lo más importante de todo es tu salud y el recuperarte lo mejor posible tardes el tiempo que sea. Sabes que todas las personas importantes en tu vida, estan ahí para ayudarte en todo lo posible.
    La bici siempre estará presente contigo y si hay que bajar el pistón se hace, tú eres más importante.
    Darte todos los ánimos posibles y desearte una buena y pronta recuperación.
    Ánimo y sé positiva que todo pasa en esta vida.

    ResponElimina
  10. M'encanta veure't esmolant la katana un altre cop, només puc dir...
    Sayonara,baby ;)

    ResponElimina
  11. La nul.la activitat en el teu blog em feina pensar en una recaiguda, sento que els pensaments s'hagin convertit en realitat, sigui el què sigui el què no et deixa pedalar és una putada. M'alegro però de llegir-te animada i eixerida i amb espenta per fer rodillos i el què faci falta per poder tornar a escriure moltes cròniques i contenta de que ho puguis fer ben acompanyada. Endavant Nika!

    ResponElimina
  12. Hola Mònica

    De un tiempo a esta parte sigo tu blog que descubrí gracias al Pirriato.
    Me gusta tu manera de entender la bici y tus crónicas. Como seguidor de tu blog estaba preocupado porque me temía que algún tipo de lesión te debía estar atormentando. Veo que mis temores eran ciertos pero me alegra comprobar que te estas recuperando y saliendo del bache. Ánimo Nikabike que lo conseguirás. Seguro que vuelves a encontrar un punto de equilibrio que te permita disfrutar de la bicicleta.
    Aquí siempre tendrás una rueda amiga.

    Un saludo.

    ResponElimina
  13. Aupa Nika!!!me alegra saber de ti y que sigues luchando para salir adelante.Seguro que lo consigues, con tu fuerza mental y el apoyo de toda esta gente que te queremos.Un abrazo.

    ResponElimina
  14. Aqui ens tens a molts...Ja saps que m´importas molt i et dono les gracies per seguir i seguir lluitant i explicant com et va...
    El que dius penso que es del tot encertat...em de trobar saber aprofitar alguna cosa no bona...per treure al menys quelcom de que aprendre....
    Nomes, una forta abraçada i daleeee!!

    ResponElimina
  15. Nika's back!!!!

    Com a mínim en el món de la literatura i l'autoajuda :)

    Ja saps que aquí estaré pel que necessitis, ànims!!!!

    ResponElimina
  16. Si us dic que sou GENIALS em quedo curta, aixi que us dono mil gràcies i segueixo buscant adjectius.
    Salut!!

    ResponElimina
  17. Ei, Nika, molts d'ànims. Ja veus, en el meu cas no escric perquè estic moooolt ós. Aquest hivern he caigut de quatre grapes en el sedentarisme. I ara amb el fred, qualsevol s'hi posa.
    De tota manera, ja saps on sóc. Cuida't

    ResponElimina
  18. Ei Nika!
    Els de Bicicorriols trobem a faltar les teves paraules. T'encoratgem perquè superis aquesta lesió i malgrat que per la carretera possiblement no hi coincidirem, si que ho farem al teu bloc -o al nostre-.
    Sort i bona feina,
    Joan

    ResponElimina
  19. ni un pas enrrera, ni per agafar "carrerilla"

    v'sss

    ResponElimina
  20. Que tal estás Monica???
    Como va todo??? Espero que vayas mejorando día a día. Seguro que dentro de nada nos das una alegría.
    Ánimos campeona!!!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.