UN ALTRA "AL BOTE"

Avui tocava marxa, i com en les millors cites, hem matinat. A les 5:15 ja estavem esmorzant el got de llet de soja amb cerelas (avui sense kiwi, no tinguessim pas un disgust....).
La cita era a Vilafranca del Penedés. Hem arribat a les 7:15 i el pàrking ja estava a tope de cotxes i ciclistes neguitosos. L'Iván ha anat a buscar els dorsals i els xips, mentre jo vigilava les bicis i em començava a posar "els complements necessaris" per pedalar en condicions.

De seguida ha aparegut el Pirri, com sempre content. Hem comentat una mica la jugada del brevet de fa uns dies i ens ha fet 5 cèntims de la marxa d'avui, ja que ell es coneix la zona. Just girar-me per posar-me el casc, he vist al Miguel. Quina il.lusió veure't!!!! També ha aparegut el Santi, un altre company del gimnàs on anem :


Hem acabat d'agafar-ho tot, de posar-nos els xips i els dorsals i... cap a la sortida !!



Un plàtan x carregar piles i evitar rampes (Pirri, a la farmàcia per potasi....)

La veritat és que estava una mica neguitosa : no coneixia la marxa ni les carreteres, m'havien dit que la gent anava a pinyó i no sabia com respondrien les meves cames amb tant trenca-cames.

Abans d'arribar a la sortida, ens hem tornat a trobar al Pirri. Li hem vigilat la bici un moment i, ara sí, ja no tenia més excuses per anar a prendre posicions...

El no tan lejano pirriato...

La vedette...
L'Iván...

I la sortida :

Amb casi un quart d'hora de retard, i amb la gent una mica nerviosa, han donat el tret de sortida. El ritme era el que m'esperava.... a tope!! He sortit amb els del darrera, així m'adelanta menys gent. El pilot s'ha anat estirant i des d'on jo estava, es veia una serp de ciclistes que anaven passant entre ceps i atmellers. Evidentent, no he gosat en parar i fer una foto... sinó encara estaria pujant Font-Rubí.
Hem deixat Vilafranca hem passat per Les Cabanyes, Guardiola de Font-Rubí, l'Avella i hem pujat Font-Rubí. Durant la pujada el grup s'ha anat trencant. Jo he estat sola, ja que amb l'Iván ens hem acomiadat a la sortida. M'he anat enganxant a diferents grupets i he conegut a la Laura, una duatleta que està molt forta. Ens hem separat i jo he seguit sola. Aleshores ha començat el trenca-cames de veritat. Crec que he canviat entre plats i pinyons com unes 352 vegades... mare meva!! Pujar, baixar, planejar, planejar falsament, seguir pujant, baixar.... així he arribat al primer avituallament, desprès d'una trepidant baixada amb 2 ciclistes més. A Aigua Viva he parat a menjar, que ja tenia el plàtan als peus. Hi havia molta gent i com que no deixo MAI la meva bicicleta sola, ni hi he baixat. He tret un gel que portava i una dona m'ha donat un Aquarius fresc que m'ha anat de fàbula. Volia estirar una mica però amb l'agobio de la gent i del patiment del "coche escoba" he decidit seguir. Ostres, la foto pel blog!!!!! Era massa tard, ja estava baixant i com que no anava gaire sobradeta de forces.... he optat per seguir baixant.

Hem passat per Can Ferrer i Vilarodona, per uns caminets super xulos, entre camps plens de ceps i atmellers esplèndids. El trenca-cames seguia... amunt, avall, amunt, avall...
Hem passat pel monestir de Santes Creus, quina maravella!!! No photo.... Desprès, comencem a pujar, ara de manera més seguida i coronem el Coll de la Torreta,on hi havia el segon avituallament. Allà sí que he parat, menjat i fet fotos. He anat a buscar un plàtan (2 meïtats), davant la mirada d'algun cicloturista empipat perquè el debia molestar amb la bici... I'm sorry, com diue alguns... por mi bici, MA-TO.

Algunes de les fotos que he fet :





Un cop ben alimentada i hidratada (he begut un altre Aquarius) he seguit, amb les cervicals ben carregades i les cames demanant-me una mica de repós. No les he "volgut" escoltar i cap a l'Alt de la Llacuna, que portava 95 km i encara me'n quedaven 46... Fins a la Llacuna ha sigut el tros que m'és se m'ha enganxat, ja que s'anava pujant i quan semblava que la carretera baixava, havies de seguir pedalant. Tot aquest tros també l'he fet sola, si podia m'enganxava a algun grupet però la gent estava molt dispersa, alguns amb rampes... altres agonitzant....

Per fi he arribat al km 120 de la marxa, on segons els meus càlculs ja era tot baixada.... pó va a ser que no... ostres, quin tip de repetxons, d'aquells que no treus el plat per mandra i abans d'arribar a dalt, ja vas més clavadet.....

He pogut enganxar-me a dos homes i hem fet casi tota la baixada junts, fins que ens han adelantat un altre grup i ens hi hem afegit. Anavem a 40-45 km/h i no em volia desengaxar d'ells fer arribar abans i poder treure el cul del sillín i les mans del manillar.

Per fi!!!! 5 hores 22 minuts sobre la bicicleta i 141 km a les cames. Allà estava l'Iván esperant-me. Hem deixat les bicis al cotxe i hem anat a recollir els obsequis i a menjar una mica que ja no sabiem on teniem l'estòmac.

Abans d'arribar al pavelló, ens hem tornat a trobar al Pirri, et somiarem!!! Estic contenta que t'hagi anat bé, ja tens una mica més de QH al bote. Allà ens hem trobat a la Laura i hem estat xerrant una estoneta :

Ens han donat una ampolla de cava a cadascú, uns mitjons, uns camals i a les noies una bossa de catànies (estàn boníssimes) i un ram de flors que ja el tinc en un gerro amb aigua.

He menjat, begut, xerrat amb algun ciclistes que havia coincidit durant la marxa i he conegut a uns altres 2 de l'Hospitalet del Llobregat (jo hi vaig viure fins als 14 anys, a la Ramla Just Oliveras) , que m'han reconegut i m'han vingut a saludar. (Hola!! per si llegiu la crònica, m'hat fet molta gràcia, si podeu feu-me arribar la foto que la publicaré. Espero tornar-vos a veure).

Aqui tenim el tiberi tan anhelat...

L'Iván menjant una mica de pà amb botifarra :

I jo, molt contenta d'haver-la acabat en un temps decent (26,3 mitjana), d'haver pedalat per carreteres que desconeixia i d'emportar-me a casa, no només 141 km a les cames.... sinó també aquest esplèndid ram de flors (si dic que he quedat la primera no cola, oi???) Un dia us soprendré!!!...o no.....

Només em queda felicitar a l'organització, tant pel recorregut com per la senyalització durant tota la marxa. A cada cruïlla o desviament hi havia policies locals i portecció civil Perdre's era impossible. També agraïr el detall per les fèmines.
L'any que ve hi tornarem, segur.

No vull acabar sense abans queixar-me de la mala educació que tenen molts cicloturistes alhora de llençar papers, gels, etc... al terra. Els que anem al darrera veiem com queda la carretera i és una autèntica vergonya. Què costa posar-se el paper a la butxaca?? Si ocupa més quan està amb la barreta dins!!! Al final aconseguirem que no es donin permisos per poder fer marxes, gràcies al poc respecte tant al medi, als organitzadors i a la resta de cicloturistes. Us animo a renyar als qui veieu que ho fan... jo ja ho faig.

Fins aviat i bona setmana a tothom!