PARLEM D'OBJECTIUS ???

No sé qui va dir que una brevet era "una excursió personal". A mi m'agrada fer excursions i, per què no, fer-les sola, a la "meva bola". M'agrada anar una mica a l'aventura i jugar-me-la, potser arriscant una mica massa... o potser no. A les brevets et donen un carnet de ruta, que has d'anar segellant a diferents punts de control. Tens un temps mínim i un màxim per fer el recorregut total, no hi ha avituallaments ni et tallen carreteres. Interessant, no???

Porto uns dies de descans, tant físic com mental. Em costa no agafar la bici tot el que voldria però m'anirà bé, de tant en tant s'ha de fer i jo, la veritat, és que no ho faig mai. Aprofito ara que vaig molt carregada de feina per fer aquest parón... Com que no pedalo no escric... i ho trobo a faltar. Porto un parell de dies pensant en què puc explicar-vos i he optat per les brevets, una altra manera de pedalar, sense presses però sense pauses, a estones en solitari altres amb gent coneguda i per conèixer, vaja... que amb tirades tan llargues hi ha temps per una mica de tot.

Aquest any tinc els següents compromisos....

Brevet de 200 Km diumenge 10 d'abril
Brevet de 300 Km dissabte 30 d'abril
Brevet de 400 Km dissabte 14 de maig
Brevet de 600 Km dissabte 28 de maig

La intenció és fer-les totes 4, l'any passat va ser el meu debut pel que fa a aquest tipus de prova i va ser uns descoberta xulíssima. Vaig poder acabar la de 200, la de 400 i la Barcelona-Perpinyà-Barcelona, compartint més de 600 km amb el Jose, el Julià, l'Àlex i el Josep. Una experiència inoblidable. Els que portem més km a l'esquena em deien .. "Aixó enganxa!!" i és veritat. És una manera de practicar ciclisme molt complerta perquè a part de l'exercici que fas, i del tute de km que et fots, també fas cultura, t'enriqueixes, coneixes gent molt interessant, et poses a prova en solitari per carreteres desconegudes, pateixes per l'esforç físic que fas però també per no perdre't, per estar massa estona sense veure a algun ciclista, per buscar un lloc on et posin el segell del control, per si paro a descansar i tiro, per pedalar de nit.... vaja, potser sí que té una part de "bogeria" però què voleu que us digui.... a mi m'apassiona !!!

Aixi que desprès d'aquests dies de descans, començaré a preparar-me pels objectius de l'any que ve. A part de les brevets, també farem amb l'Iván algunes marxes, com la Bonaigua, les Tres Nacions, Puertos de Ribagorza, Terra de Remences..... però sempre amb un objectiu que, ara per ara, encara em fa molt respecte citar.... bé, segur que alguns ja ho heu endevinat.... la PARIS-BREST-PARIS... entre el 21 i el 25 d'agost del 2011 es celebrarà i.... estamos trabajando en ello... He de lligar encara molts aspectes pel que fa a la logística i encara he de fer totes les brevets, però hi penso. Em faria moltíssima il.lusió poder-hi participar, molta. Conec gent que l'ha feta i la recomanen... bé, com diuen aquells... step by step....

De moment, recordo la meva Scott modus randoneur i... ja m'emociono !!!!!


Bona castanya i al tanto amb els panellets.....

EM REGENERO... O HO INTENTO

Uns dies de descans. Les cames m'ho demanen i el cap em sembla que també.

Potser és la tardor.....

O potser és perquè aquest any porto molts km. Només amb brevets més de 1.000, els 20 dies de vacances pels Alps i per les Dolomites, Remences, Terra de Comptes, Tres Nacions..... moltes classes d'spinning, hores de rodillo i aventures per aqui, per allà i, com no, per la N-II.

Porto unes setmanes amb molta feina, m'aixeco molt aviat per poder sortir a rodar 1 horeta i mitja, quan encara és fosc, arribo a casa a les 21 de la nit i a aquesta hora, poques ganes d'spinning o de rodillo tinc .... potser per aixó o potser per què senzillament estic cansada, aquest cap de setmana "descanso", em regenero i m'assec més al sofà que al meu estimat Selle Italia .

Segur que trobo a faltar la meva fidel companya Scott... però sé que m'anirà bé pel cap, per les articulacions i pels meus adorats genolls, que de tant en tant em demanem pietat...

Aixi que aquest cap de setmana no hi haurà crònica.... però us asseguro que hi haurà més ganes de tornar-hi d'aqui res... vaja, sense anar més lluny, el proper diumenge dia 31.... a Montserrat.

Bones sortides als que no perdoneu !!

Aprofito x desitjar molta sort a l'Óscar, un company blogger que demà té una cita important... utilitzaré la meva bareta màgica i t'enviaré tota la força que pugui...

MOLTA SORT !!!

LE TOUR 2.011 : ALLÀ HI SEREM

Avui s'ha presentat el recorregut del Tour del 2.011.

Galibier x 2, Plateau de Beille, Luz Ardiden i Alpe d'Huez...... i moooolt més !!!

De moment, anem fent boca ;)

http://www.letour.fr

AI MARIONA QUINA RASCA !!!

Des de que vaig tornar de les Dolomites que no havia passat el fred que he passat avui.... i mira que portava vàries capes.... (sí, sí, ... rotllo cebolleta ;-) )inclús xubasquero i guants llargs. Menys mal que la companyia de la Mariona m'ha ajudat a no pensar-hi tant...

El dia s'ha aixecat espectaular, fresquet però amb el cel clar... que ja tocava !!!

Aqui comença a treure el cap timidament ...



Aqui ja teniem al Sr. Lorenzo amb tot el seu esplendor...

Avui era un dia especial. Teniem ruta amb la Mariona, pels que no la coneixeu, una bttera nata (aquest any desprès de la Transcatalunya ha quedat 4rta a la Selènika... i segueix entrenant fort!!). M'ha passat a buscar x Mataró i des d'allà hem començat la nostra ruta.

Hem agafat la NII direcció Girona i a Arenys hem enfilat cap Arenys de Munt. Hem seguit cap a les 4 Carreteres i xerrant, xerrant, ens hem plantat a Collsacreu. Feia fresca i costava escalfar el cos... jo amb els guants llargs tenia els dits freds!
No ens hem parat i hem seguit cap a Sant Celoni, deixant enrera Vallvorguina. Un cop al poble, hem agafat la carretera que porta a Campins-Santa Fe.

Aquesta és la primera foto que he fet perquè m'he tret els guants... amb els guants llargs posats apreto tots els botons del mobil menys el que toca...

Aquest tros ha sigut agobiant : ple de cotxes de domingueros afamats de bolets i de motards fent sonar els motos de les seves màquines.... horrorós, de veritat. A més a més, patiem perquè ens adelantaven sense deixar cap tipus de distància de seguretat, a tota gardela, com si els bolets s'acabessin.... un perill, de veritat. Gens recomanable...

Aqui tenim a la Mariona, no fa falta que us digui lo forta que està.... menys mal que avui anava de tranqui, sinó m'hagués fet patir més del compte... ara que per fer passar el fred, algun dels seus apretons m'han anat bé...

Deixem Campins i comencem a pujar Santa Fe del Montseny :

Aqui ja tenia més temperatura al cos... però seguia fotent una rasca...

Les vistes, a mesura que anavem pujant, eren més espectaculars :


Arribem a dalt, contentes perquè el primer objectiu del dia estava complert !!



La Mariona, el cartell i les nostres nenes, que s'han portat moooolt bé :

Desprès de la foto de rigor, hem seguit una miqueta, deixant enrera el restaurant que estava a rebentar, i hem anat a buscar un lloc amb solet x poder menjar una mica i no refredar-nos massa :

Arrepenjo la bici en un pal, així no em toca al terra i no s'embruta .....

...i al cap d'uns minuts, llegeixo el cartell i penso.." Mònica, ho estàs llegint malament...." M'hi torno a fixar i li dic a la Mariona : "Nena, llegeixes el mateix que jo??" I si, no necessito ulleres, de moment...Hem menjat una miqueta. Jo he estrenat la bosseta que em vaig comprar fa un parell de setmanes a Calella, quan vam anar a veure l'ambientillo de la Challenge. M'ha anat molt bé, tot i que em toca una mica la cama quan em poso de peu :

Aqui la Mariona carregant piles i....


Emmerdant-se amb molt d'estil...

Hem recuperat energies i hem seguit baixant cap a Viladrau. Pel camí hem hagut de fer una parada inesperada...

Passat Viladrau i abans d'arribar a Seva, encara amb el fred de la baixada al cos, hem agafat el trencall que ens portava fins al Brull, per desprès acabar de pujar Collformic, de 1.145 m (m'enrecordo Mariona!!!)

Desprès de fer 6 fotos, aquesta és en la que em veig millor... imagineu-vos les altres com han sortit... la Mariona, encara que digui que no és fotogèncica, ha quedat a totes bé !!! Punyetera!!

Doncs cap amunt !!!
No ens parem al Brull, anem sobrades de forces, jejejeje

Aquesta carretera, potser també perquè ja era l'hora de dinar, estava molt tranquila, pocs cotxes i SILENCI !!!!
Pujant cap a Collformic :

Foto amb el xubasquero davant del manillar, el meu gat, la bosseta... vaja, casi casi una randoneur ;-)

Arribem a dalt contentes, segona prova superada !!! Un amic de la Mariona que la reconeix (que petit que és el món...) ens fa una foto. La única que ens hem pogut fer juntes !!!

Ens hem afanyat a menjar una miqueta més i ràpid cap a Sant Celoni, que venien uns núvols...

Quan faltaven pocs Km per Collsacreu hem parat, jo m'estava fregint de calor i la Mariona ha aprofitat per menjar el plàtan que li quedava... i diuen que el ciclisme no és eròtic ...

I sí..... ens ha començat a ploure mentre pujavem Collsacreu, vaja al cap de res de treuren's els xubasqueros.... quina és aquesta llei ???? El panell de control mullat, grrrr!


Sense perdre el bon humor hem acabat de pujar Collsacreu i cap al mar !!!

Aqui ja estem a Mataró, a punt d'acabar la ruta :

I aquest és el núvol que ens estava esperant quan hem arribat a la meta :


Jornada dura, llarga i freda. Molt contenta d'haver compartit 145 km, més de 2.500 m de desnivell i una mica més de 7 hores de sillin amb la Mariona. Merci nena, tot i que hem arreglat mig món, ens falta l'ltre mig, així que... QUAN FACI MÉS CALORETA, ens tornem a veure, et sembla ???

He començat amb el sol i quina millor manera d'acabar amb la lluna d'avui???

Foto de l'Àlex Roca (Hortoneda)

BONA SETMANA !!!

PUC PEDALAR I PEDALO !!!!!

Tots tenim una història personal, una experiència, una vida que anem teixint mica en mica i que ens va deixant petjada. Tots tenim motius per tirar endavant quan rebem una mala noticia i quan fruit de la desesperació, de la impotència i de la ràbia, ens trobem perduts i desesperats.

Els que llegiu les meves cròniques compartiu amb mi la meva passió pel ciclisme i les meves "aventuretes" sobre dues rodes i, per aquest motiu, com que la pluja no em permet sortir a pedalar, us explicaré el per què per mi és tan important poder fer el que faig, poder coronar un port, acabar una marxa, gaudir d'una ruta amb companys o d'una classe d'spinning frenètica, poder compartir tot aixó amb l'Iván, la persona que més m'entén i més m'ha ajudat, amb el meu pare i amb amics com l'Àlex, en Guillem o companys com en Quel, en Jose.....

Quan vaig començar a pedalar ho vaig fer com tothom, xino xano. De seguida em va agradar i em vaig comprar la meva primera BTT (havia tingut moltes bicis... amb el pare ciclista, és evident, però no havia sortit mai per la carretera o la muntanya). Amb la BTT feia les meves rutes, sola, i m'hi vaig enganxar.

Quan vaig conèixer a l'Iván, vam fer les primeres rutes amb alforges (jo ja havia fet el Camino de Santiago però no el vaig acabar, els genolls em van començar a fer mal). Rutes de 3-4 dies, amb desnivells no gaire durs però kilometratges gens menyspreables. Ens vam anar animant, ens ho passavem molt bé i vam decidir anar de vacances a Irlanda, amb les bicis i les alforges. Allà vaig adornar-me'n que els dolors als genolls no eren ni de sobrecàrregues ni de res momentani. Allà vaig haver de deixar de pedalar i acabar la ruta en tren (imagineu-vos el disgust...).

Quan vam tornar, vam començar a buscar traumatòlegs.... un peregrinatge que molts debeu haver viscut. Ni els diagnòstics (tendinitis, condromalàcies amb tots els seus graus, desgast del cartílag, sobrecàrrega,...) ni els tractaments coincidien.... infiltracions, repòs, antiinflamatoris, injeccions, acupuntura, fisioterapeutes diferents... jo que sé... vaig provar de tot. Ja desesperada vaig anar a parar a una traumatòloga "esportiva" que desprès de fer-me un grapat de proves em va dir que amb una artroscòpia a cada genoll, ho solucionariem.... doncs res, dit i fet, en 2 mesos estava operada de les dues cames, fent la rehabilitació pertinent i amb unes ganes boges de pujar a la bici.
Un cop tot el procés finalitzat i seguit amb molta cura, començo a pedalar i els dolors segueixen..... provo spinning, alguna sortideta suau... però els dolors no han marxat i els genolls de seguida s'em tornen a inflar. Torno a la traumatòloga i li explico... em demana paciència.

Tot i que els dolors no marxaven, amb l'Iván vam planejar les nostres primeres vacances als Alps. Abans de marxar, vaig tornar a la metgesa per dir-li que em fes alguna cosa per poder passar els dies de vacances sense dolors. Em va fer un parell d'infiltracions a cada genoll. Jo sabia que no era bó del tot però no volia haver de tornar a deixar les vacances a mitges, ni per mi ni per l'Iván. Vaig sortir contenta de la consulta. Vam marxar als Alps. El primer dia... Alpe d'Huez!!! No m'ho creia, quina emoció!!! Al vespre gel, antiinflamatoris, estiraments..... i moltes oracions. L'endemà tocava Croix de Fer.... no vaig poder, al km 7 sé finí. Tenia els genolls super inflats i amb molts dolors. No us explico el drama.

Vam tornar de vacances i a la consulta de cap (des de França vaig trucar a la doctora però estava de vacances). Em va dir : "Noia, no s'hi pot fer res més, però tu tranquila, estàn fent un passeig marítim molt maco i podràs anar-hi amb la bici". Només sortir un drama.... m'estava dient que no podia anar en bici????

L'Iván ho comenta una dia a la feina, explica en la situació que ens trobem i una companya seva, que té el marit ciclista, li parla d'un cirugià ortopèdic que havia sigut ciclista i havia treballat amb la Federació Catalana de Ciclisme. Casualment té consulta a Mataró. Sense pernsar-ho dues vegades, demanem hora. No m'entra per la mútua però us asseguro que són els diners millor gastats mai. Amb una sola radiografia de cada genoll en va tenir prou. "Tens una mala alienació de la ròtula i això té solució". Vaig sortir de la segona visita amb data per l'operació. Havia d'estar ingressada 3 dies, ja que era una mica més complicada que les dues anteriors. Dit i fet : el 16 de desembre del 2005 entreva per tercera vegada al quiròfan x poder pedalar. Em va fer una"alliberació de les ròtules", és a dir, que al doblegar la cama, les ròtules no es torçaven ni tocaven cap estructura i, per tant, els dolors desapareixien.

Tot va anar de fàbula. Al cap de 4 dies estava a casa. Envenada de dalt a baix, amb alguns dolors al posar-me de peu, però molt contenta i convençuda que aquesta vegada l'havia encertat.

Mireu quina pinta ..

Vaig estar casi 2 setmanes aixi. Tal qual em deixava l'Iván a casa pel matí em trobava al vespre. Em punxava a la panxa i em tractava com una reina. No em podia aixecar perquè no podia doblegar les cames i els braços no em donaven per més.

Al treure'm els vendatges les cames feien pena..... mare meva.... no les podia doblegar, quina angoixa. Em sentava a la taula del menjador i em posava litres de llet als peus per anar fent una mica de musculació. Al cap de pocs dies ja podia anar a piscina, només perquè psicològicament ho necessitava. Tenia les cames fluixes, amb els punts i morades però jo anava molt digne pel gimnàs ;-)

Quan vaig poder tornar a pujar sobre la bici sí que em vaig emocionar. La millora va ser espectacular... vaja, des d'aleshores no he parat. Sí que de vegades, si em passo una mica i arrossego massa estona el plat, desprès em noto els genolls carregats però entre el gel, els massatges i els estiraments, tot torna a estar en ordre. Les cicatrius hi són però no m'importa.

El doctor que em va operar mai sabrà el que ha representat per mi. Puc pedalar, puc fotre'm les pallisses que em foto, puc compartir-ho amb l'Iván i amb gent molt maca. Potser, per haver passat per aquesta experiència, de voler fer una cosa i no poder a causa del dolor, de demanar ajuda fins a la desesperació, de llençar temps i diners i de plorar molt, gaudeixo del ciclisme i l'entenc de la manera que ho faig. Gaudint al màxim cada km, sola o acompanyada, pujant o baixant, a Catalunya o a l'estranger, al costat del mar o a la muntanya, a 7 km/h o a 40. Anant davant del "coche escoba" o guanyant un pernil. Tant se m'en refot.

Pedalo, pedalo, pedalo i no ho deixaré de fer !!!

Iván, gràcies x tot, x la paciència, x l'optimisme i x decidir compartir aquest calvari amb mi. T'estimo.