Moltes de les entrades a aquest blog han sigut per admirar, aplaudir, felicitar i defensar al Lance Armstrong.
I ara ve el pal més gros. No seria just passar per alt aquest esdeveniment i fer cas omís al terratrèmol que fa tremolar el món del ciclisme, no puc deixar d'expressar la meva decepció i la meva tristesa.
Per mi no ha mort un mite, segueix sent un espectacular ciclista i un gran lluitador però, i ho dic amb el cor engongit, ha fet trampa. D'acord, com molts d'altres (tots van al limit) però jo creia en ell. Incrèdula?? Potser sí...
Em sap molt greu.
Estic molt trista perquè em creia que ell era diferent i que, tot i que els francesos li tenien moltes ganes, mai va arribar a donar positiu. No hi havia proves!! Ara, desprès de tot el que ha anat sortint aquests darrers mesos i que companys seus l'hagin acabat delatant, veig que ja no és tant diferent.
No li trec culpa però que no s'oblidin de mirar al seu voltant. Tota aquesta sofisticació no ho fa una persona sola.
I senyors de la UCI : o són uns incompetents o esteu emmerdats tant o més que ell.
Ho volem tot. Volem etapes inhumanes durant 3 setmanes ; volem veure com es recargolen en una rampa del 25%, volem mitjanes estratosfèriques.... i volem tot aixó amb un plat de pasta i 4 bidons de beguda isotònica. Masses interessos darrera, masses diners, masses pressions pels corredors....
Tenim dos opcions : o permetem que es dopin i legalitzem EPOs & Company i ens oblidem dels controls i de les sancions o convertim les proves ciclistes en carreres més "humanes" intentant no perdre l'espectacularitat.
Jo em quedo amb els grans moments que m'ha fet viure. Necessito pensar que, ara per ara, els títols només són títols.
VISCA EL CICLISME