THE ROAD IS MINE

YES!!!!!!!

THE ROAD IS MINE!!!!

Començo a rodar de nou per la meva enyorada NII. He sortit alguns dies, sense presses, gaudint cada Km que faig com si fos l'últim i intentant no estar gaire pendent del genoll. Noto que s'infla i que em fa "clacks" mentre pedalo però només tinc orelles per escoltar la música i els cotxes. Res més. 

Sortidetes amb molta cadència, 20-25 Km en pla (més alguns repetxons que em fan patir més del compte) i amb moooooolta tranquil·litat.  

Avui volia que l'Iván em filmés i m'he posat un dels maillots que més m'agraden, el del Giro. Patia per si tindria fred i m'he posat 3 capes i manguitos.... anava una mica atapeïda però l'ocasió s'ho valia:

Desprès ritual: suc de taronja, hidrats i proteïnes, dutxa, gel, estiraments bla bla bla..... Al cap d'un estona el genoll comença a fer de les seves i el dolor apreta una mica però també he d'intentar que no m'angoixi més del compte:"és normal". Aixxxx.... que tot arriba!!!!
Que l'esforç, per collons, ha de tenir recompensa.
No sé quan tardaré en poder fer sortidetes amb cara i ulls, augmentant Km i apretant una mica per poder suar però he de respectar els temps de recuperació entre sortides i no m'he deixar portar per l'emoció. Vaja, que ara, més que mai, he de ser pacient i no voler passar pantalles massa ràpid.

el que no aconsegueixo millorar és la "gaferia" innata en mi...  i sinó com s'explica que desprès de tants mesos de no sortir i amb l'Scott en perfecte estat gràcies al mecànic particular, surto a la meva velocitat de Verano Azul i, a l'alçada de Sant Pol (a uns 3 Km de casa).... PUNXO!!!!! Quin desastre...... menys mal que el pare em va ajudar i vaig poder seguir el meu "entrenament".

Avui sí que tatxo!!!!!
I aquesta vegada és de les importants!!!!
Tan important que va dedicada a la Mariona.
Va per tu wapa!!!!!
Mai podré agraïr-te el que has fet per mi, no deixant-me tirar la tovallola quan tot era negre i tenint CADA DIA una paraula d'ànim per mi.
Ets la millor amiga que es pot tenir.Moltes gràcies. Espero estar també sempre a l'alçada.

Keep fighting

Va, tatxem:

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

ESPERAR SENSE DESESPERAR

Tinc els Déus en contra.
La primavera ha arribat, fotent-nos la pirula i canviant-nos les floretes i els ocells pel vent i la pluja, mals companys de carretera.

Així que esperaré mentre segueixo fent rodillo, sense forçar la màquina i permetent que el genoll es queixi. El pedaleig és lleuger, amb poca resistència, plat mitjà i pinyons alts, agilitat sense que les cames vagin "sueltes".

Desprès gel i espelma amb oració inclosa, al sant de rigor que toqui.
Em sembla que els he provat casi tots : sant Antiinflamatori, sant Pedal, sant Campagnolo, sant Pinyó.... Alguna santa també ha caigut... santa Biela, santa Rampa.... res.
Haurem de seguir provant, segur que alguna ànima caritativa acabarà escoltant les meves pregàries.

Em toca fer un treball extra, un treball mental per deixar enrere les pors, les tensions i creure'm que el malson, per fi, s'ha acabat. He d'aconseguir des-programar i re-programar el meu cervell, pedalant sense estar pendent del minut en el que m'apareix la punxada. No és fàcil i ja ho diuen : el sabater és el qui va més mal calçat. No donem a l'abast ;o)

Bona setmana!!

C'EST FINI LA REHABILITACIÓ

Ja he acabat la rehabilitació "tutoritzada". Ara ja volo sola... quina por.

Han sigut moltes hores amb el Sergi, amb l'equip del centre de fisioteràpia Sinera i amb els companys malferits. He ampliat el meu coneixement de lesions i he pogut sortir del cercle "genoll", descobrint que tenim altres parts del cos que també es lesionen ...... toquem fusta perquè una és bastant pro-gafe.... He après a patir de manera "diferent", descobrint què és el dolor físic de veritat. Segur que m'ha servit per fer-me més forta i, a la vegada, per poder valorar cada Km que espero poder fer sobre l'Scott.

Segueixo tantejant exercicis amb rodillo i no, encara no puc dir que estic per sortir a la carretera. El genoll es segueix inflant, pel meu parer, massa. El metge diu que "és normal" però les sensacions que jo tinc no m'acaben d'agradar perquè si només s'inflamés no m'angoixaria però és que desprès, al refredar-se, fa mal i em començo a menjar el coco....

Segueixo intentant guanyar múscul però el dolor em frena. Potser sí que necessito més temps però jo ja vaig escassa de paciència i, fins i tot, m'atreviria a dir que d'ànim. Cada parada en el procés per mi és com un pas enrere i estic tan sensibilitzada amb el dolor que el temo. No serà ni per manca d'il·lusió, ni per ganes, ni per constància ni per passió....  De tot això a mi me'n sobra, us ho asseguro. Els que em coneixeu ho sabeu. 

No sé si algú pot entendre com em puc sentir desprès de toooots aquests mesos sense sortir a la carretera però és tan esgotador que et buida i inclús, m'atreviria a dir que t'acaba canviant el caràcter. Però sí, el món segueix rodant... ja ho sé.

Va, tatxem :

1.- operació
2.- treure punts
3.- treure fèrula desprès de 3 setmanes
4.- iniciar rehabilitació
5.- treure crosses
6.- començar exercicis a casa sense pes
7.- començar exercicis a casa amb pes
8.- rodillo
9.- acabar rehabilitació
10.- PEDALAR
11.- tornar a ser la Nikabike

Donaria QUALSEVOL COSA (menys la meva Scott) per poder fer la propera entrada des de l'asfalt. L'espera ha de valdre la pena.