Decideixo seure, desprès de tants mesos en silenci, i utilitzar aquest espai per poder treure amb tota la ràbia que pugui, la merda que he estat vivint aquest dos anys d'inactivitat. No sé si és el moment més idoni ni si és el lloc correcte. M'és igual.
Avui m'he decidit a escriure perquè necessito, com res en aquest món, tornar-me a sentir Nikabike. Creure'm que de veritat podré tornar a posar el cul sobre la més que enyorada Scott i juntes, remprendre el viatge que vam deixar a mitges.
Dimarts dia 11 de novembre entro al quiròfan. Desprès d'estar mesos i mesos i mesos voltant, visitant metges especialitzats, provant i fent de tot per treure'm el dolor al vast extern de la cama dreta, que des de l'estrebada a Puigcerdà no m'ha deixat viure, un doctor ha escoltat la meva crida desesperada d'ajuda. M'ha trobat la lesió: una desinserció del vast extern. En altres paraules, el múscul es va desenganxar de l'ós. Quan passa això, aquest múscul tendeix a la retracció i s'ha de tornar a empalmar a l'ós. Ho faran amb implants i claus de titani que aniran a la ròtula. Estaré tres setmanes amb la cama tiesa, que és el temps que sol trigar el múscul en "enganxar-se" o l'ós. Tres dies a l'hospital i cap a casa. Un cop em treguin els vendatges i la fèrula començaré la rehabilitació. No sé quan temps s'allargarà. No ho he preguntat. M'és igual, el que faci falta. Sé que a partir del dia 11 em començo a curar de veritat.
No sé si algú pot arribar a imaginar pel calvari que he passat i he fet passar a qui m'estima, durant aquests mesos. La medicina està plena d'ineptes, d'aprofitats, de sords i de mancats d'empatia. Les vegades que he sortit d'una consulta, aguantant-me les ganes de plorar i còrrer cap al cotxe per poder-ho fer, els viatges amunt i avall, els diners amb tractaments inútils, les proves i proves que m'he fet, les hores que he perdut a les consultes i al llit sense poder dormir i els dies de mal humor amb que he castigat a l'Iván, tot això per res. Per seguir tenint una sensació de soledat, d'incomprensió, de desesperació i, el pitjor de tot, de punt i final.
Quan estàs enfonsada, les forces flaquegen i tens la temptació de tirar la tovallola. Veus que els dies no volen, sinó que passen a càmera lenta. Que els caps de setmana i el temps lliure es converteixen en els teus pitjors enemics. Que el món segueix rodant mentre tu et consumeixes i et resisteixes a viure sense la teva passió. Que les rodes de l'Scott es comencen a desinflar a la mateixa vegada que els teus ànims. Que les llàgrimes no s'acaben mai. Que la persona que està amb tu pateix com jo perquè ella, millor que ningú, sap com ho estic passant. Que qui et pot ajudar et diu que no tens res. Que no pots deixar de lluitar per una cosa en la qual hi penses cada dia. Que has de ser feliç quan no en tens ganes. Quan tot això passa, llegeixes que "només perds quan deixes de lluitar" i jo, sóc lluitadora. No he deixat de lluitar ni un minut. Diuen que hi ha dos tipus de dolors: el que et fa mal i el que et canvia. He tastat els dos i, la veritat, no sabria dir quin dels dos és pitjor.
No sé si algú em llegirà. Si digués que no m'importa mentiria. Però tampoc és la meva intenció. Escric per tornar-me a sentir Nikabike. Per treballar la part psicològica, que està tocada. Per anar-me preparant per la rehabilitació i per perdre pors.
Escric per mi. Perquè aquesta és la cursa més llarga i dura que mai faré. Per justificar el meu silenci i demanar perdó a aquells amb els qui he perdut contacte. Poc tenia a explicar.
Escric per tu Iván. Perquè t'ho he fet passar molt malament sense tenir-te cap culpa. Perquè tot i tenir mals moments, no m'has deixat anar mai de la mà. Perquè no es pot estimar més. Tu, la Kuota, l'Scott i jo tornarem a petejar-nos els Alps, les Dolomites, els Pirineus i la nostra estimada Catalunya.
Gràcies per estimar-me tant. Espero estar SEMPRE a l'alçada. T'estimo.