Diuen que els somnis poden esdevenir realitat i ahir m'ho vaig creure. Dues passions juntes, la bicicleta i el meu país. Ahir vaig plorar perquè Catalunya cridava i demanava la Independència, un crit que sempre he portat allà on he anat, un crit que de vegades l'he sentit sord, un crit que ahir va ressonar per tot el món.
Matí de bicicleta, escalfant motors. Sortideta amb el pare, café amb llet i trobada amb l'Iván per tornar cap a casa junts. Bones sensacions, la cosa prometia....
Desprès de dinar, cafetó i cap a Barcelona. No puc evitar sortir del metro i plorar. No som quatre gats, per molts que alguns s'hi esforcin en fer creure. Som molts que MAI hem deixat de lluitar, de fer país, de defensar un estat propi i ara, en som molts més. Es tracta de repartir bé la feina : els polítics que facin un pas endavant i els que creiem en una Catalunya lliure, convèncer als indecisosque ens envolten.
Vull pedalar en una terra lliure.
Visca Catalunya.
Endavant!!! Coincideixo plenament amb tot, desitjós de viure una nova primavera, mentres no arriba no esperarem asseguts i seguirem passejant per el mon orgullosos de ser el que som, Catalans!
ResponEliminaSalut i força!
Hola!
ResponEliminaSom en els darrers kilòmetres d'un coll llarguíssim que s'ha fet molt dur. Hem dubtat si arribaríem dalt en més d'un moment, quasi ens hem esgotat. Però ara traiem aquelles forces que no sabíem ni que ens quedaven, com del no res. Empesos per l'alegria i la certesa que sí, que coronarem. Ja no hi ha qui ens pari.
Després, no sabem si vindran gaires corbes, ni si el ferm serà bo, però seguirem el nostre camí.
Salut!
PD: Vaig a llegir una mica pel teu bloc, que tinc ganes de posar-me al dia.
Una abraçada.