Desprès d'un mes per terres índies i nepaleses, ens venia de gust pujar a Puigcerdà per fugir de la calor i per acabar d'exprémer els últims dies de vacances (demà ja treballem....).
L'Iván té l'escafoides trencat i en principi el dilluns dia 7 l'operen, per tant, tot i que pot fer bici, s'ha estimat més no pujar-la ja que li fa mal al agafar-se al manillar. Així que les dues sortidetes les he fet sola i la protagonista absoluta de la crònica és l'Scott, que ha xupat més càmera que mai...
Dissabte 29M'he aixecat aviat. Feia bon dia i la fresqueta era molt agradable. A 3/4 de 9 ja estava camí cap a la Collada de Tosses. No sé quantes vegades l'he pujat, però és un plaer : pocs cotxes, asfalt excel.lent i paisatge que pots anar gaudint durant els 25 km d'ascensió.
La pujada tot xino-xano, amb musiqueta i amb una sensació de llibertat i tranquilitat indescriptible. Un cop a dalt, sms a l'Iván i foto de rigor :
Com que anava bé de temps (haviem d'anar a dinar a Andorra) he seguit una mica més fins la Creueta. Estava tot tan verd!!!
Un cop coronada, cap a Puigcerdà falta gent, que tot i que és baixada, a la Collada sempre s'ha de pedalar, ja que sol fer vent i pots passar de 50 km/h a 25 en un moment.
Així que van sortir 69 km -bon número ;-) - i 3h 17 m sobre la Scott.
Diumenge 30El despertador va tornar a sonar aviat. Esmorzar i cap a l'asfalt, que ja em cridava!! El dia també era esplèndit. No tenia cap ruta pensada, així que vaig començar a pedalar direcció Llívia, per una carretera interior molt tranquileta. Vaig empalmar amb la nacional que passa per Sallagosa i abans d'arribar al Col de la Perche, em vaig desviar cap al poble d'Eyne.
Volia seguir fins a l'estació d'esquí però em vaig equivocar i desprès d'uns 4 km vaig aparèixer al Col de la Perche.
Des d'allà vaig seguir la nacional, direcció MontLouis però em vaig desviar abans d'arribar-hi. Vaig començar a pujar direcció Les Angles i allà vaig trobar un cartell que enunciava uns llacs. El de Matamala ja el conec així que vaig optar per un altre que estava al refugi Des Bouillouses. Vaig començar a pujar una carretereta molt xula i em trobo amb un cartell que m'avisa que en 2 km la carretera està tallada. Com que sóc més tossuda que una mula, decideixo seguir fins on pugui. i, efectivament, la ruta estava tallada per una barrera, però NOMÉS PELS COTXES!!! Així que vaig poder seguir. De tant en tant passava algun autocar que portava gent fins al regugi, ja que des d'allà hi surten molts camins x fer excursions. No sabia ni la distància ni la duresa però anava fent. Fins el km 6, la cosa era suportable, amb un paisatge molt xulo i un riuet preciós que anava paral.lel a la carretera :
A partir del km 6-7 la cosa es va començar a posar més sèria. Les pulsacions ja es van accelerar i els pinyons s'em quedaven curts ...
Al final eren casi 12 km d'ascensió, la meïtat dels quals eren molt durs, entre un 7% i un 10 %. Però l'esforç va valdre la pena, com sempre. Vaig anar a parar a un refugi de 2.005 m d'altitut, des del qual hi surten molts senders per fer trekking i caminades que segur que et porten a descobrir indrets preciosos. Queden pendents !!
Hi havia uns cavalls més grossos...
Doncs 5 minutets per descansar, beure una mica d'aigua (calenta!!!) , sms a l'Iván ("Tot ok") i cap a Puigcerdà, que una paella exquisita ens esperava!!
76 Km i 3h 54m pedalant. El desnivell no el sé, no portava l'altimetre... però és igual. Una excursió molt recomenable i una pujadeta durilla, de les que agraden a alguns.....
El Manel és el que no porta casc ...
