3 NACIONS.... BUAHHHH!!!!!!!

Les 3 Nacions és una marxa que m’agrada. M’agrada pel paisatge, per l’entorn, per l’Envalira i perquè a més a més té forces km en els que pots pedalar i si tens la sort de poder-te enganxar a un grupet, et passen els km ràpid. Aquest any ha sigut més dura que mai. La temperatura era baixa per l’època de l’any en que estàvem i fotia un vent…. Evidentment, de cara. A més a més, un cop a Soldeu, ens va començar a nevar i a fer un fred que va provocar que molta gent plegués.

Però bé, comencem pel principi…

L’Iván i jo havíem pujat el dia abans a Puigcerdà (els meus pares tenen un apartament i teníem l’allotjament gratuït!!). El dissabte per la tarda va manar a buscar els dorsals :

i jo vaig carregar piles pel dia següent… mmm!!!

L’endemà vam matinar, però no tant com estem acostumats a fer. A les 6:20 va sonar el despertador, 10 minuts de fer el mandra al llit, esmorzar amb calma i a buscar les bicis al garatge.

En 3 minuts ens plantem a la Plaça del Campanar i l’Àlex ens ve a saludar..

“Quin fred!!”. Xerradeta de 5 minuts i cap a la sortida, que el temps passa volant. Mentre estic a la cua, saludo a vàries persones, entre elles a l’Alfonso de Mataró.

Al tercer petard… al ataquerrrr!!! Buah, mira que s’arriba a sortir ràpid en aquesta marxa… i més amb casi 50 km de baixada…. la gent vola. Però aquest any, una mica menys perquè el vent de cara era molt fort. Vaig anar de grupet en grupet, sempre sota l’atenta mirada de l’Iván, que si veía que em despenjava, m’esperava i ens tornàvem a enganxar al grup. Cap a les 9:30 ens vam plantar al primer avituallament. Jo no volia parar però m’era molt difícil menjar sobre la bici perquè el vent no em permetia deixar-me anar i em feia molta por caure. Així que vaig menjar-me un plàtan, beure una mica d’aigua i a seguir.

El vent seguia bufant però quedàvem més arrecerats al passar per dins d’Andorra. Vaig agafar fred i vaig parar a posar-me el cangur. Però al cap de poc va sortir el sol i em va enxampar just en aquell tros que puja tant, sortint d’Andorra I vaig tornar a parar a treure’m el cangur I els guants llargs. Segueixo pedalant, suada, i agafo fred…. Quin desastre!! Aleshores comença a ploure una pluja com si fos aigua neu i penso “Quan això s’animi, em gelaré si vaig mullada” així que torna a parar, treu el canguar, posa’t els guants llargs i cap amunt!!

Al segon avituallament, el de l’ermita, em trobo a l’Iván que em diu que plega. Es veu que estava nevant a pocs km i hi havia gent que girava cua. Jo miro el cel i veig que els núvols es mouen ràpid i que es veu el cel blau. Animo a l’Iván i el convenço de seguir. Quedem que no m’espera a dalt, que es gelarà, que vagi tirant i que jo, al meu ritme, aniré venint.

Mare meva…. A la que ens acostem a Soldeu comença a nevar!!! La neu picava la cara i semblava que se’t clavessin agulles… Em quedo sola, amb un home que va davant meu….

Cadascú va al seu ritme, pensant en les seves coses, amb poques ganes de donar conversa ni de fer broma perquè fa molt fred, les mans i els peus estan gelats i s’està patint molt. Jo ja penso en el vent que em puc trobar a dalt i en la baixada…. potser hauríem d’haver-ho deixat córrer… em vaig creuant amb gent que ha donat la volta i ens avisen que el tema està molt complicat. No hay dolor…..

En els següents 2 avituallaments no m’aturo, estic gelada i no vull perdre la poca escalfor que tinc al cos. Surt el sol, deixa de nevar i la temperatura puja una mica, estem a 6ºC. Veig a l’Iván i li dic que tiro. Al cap de poc m’enganxa i li dic que he de parar perquè necessito anar al vàter. A les marxes mai paro perquè ni hi penso, no en tinc ganes però el fred em fa venir una pixera..... Sense comentaris el fred que passo... Seguim pujant, ja per encarar l’Envalira.

L’iván tira una mica endavant. Pujant, adelanto a una noia (la Mireia) a la qual ja he passat una altra vegada (desprès de parar als avituallaments) i li dic “Ósti nena, quina manera de patir!! Amb lo bé que estaríem escarxofades al sofà!!” i ella em contesta “I a més a més, pagant!! Es que es de ser inútiles!!” Ja,ja,ja quin fart de riure!!!

Corono i no paro a fer foto, fa molt vent (tot i que menys del que m’esperava). Veig a l’Iván i li torno dir “Tiro, eh??”. Començo a baixar. Estic contenta i vaig ràpid. Començo a adelantar a molts ciclistes que van a poc a poc pels cops de vent però sobretot perquè no porten guants llargs i porten coulottes curts. Jo a tope!!! 60-65 km/h però arriba un moment, abans d’arribar a l’aduana que els dits no em responen per frenar, els tinc gelats. Quin mal!! Els dits dels peus també m’estan fent patir molt. No puc més, deixo de pedalar, el vent em va frenant. Vaig movent els dits com si toqués el piano però no hi ha manera. Quines ganes de plorar de mal…. A l’aduana veig molta gent. Paro i un home de l’organització em diu que estan pujant autocars per baixar-nos. Em giro i veig com un 15 ciclistes dins d’una d’aquelles guixetes on es posa la policia a l’aduana. No puc aguantar el dolor. Aleshores veig a l’Iván. M’agafa la bici i entrem dins de les oficines de l’aduana, que estan a vessar de ciclistes gelats. Molts parlant per mòbil amb la família perquè els vinguin a buscar, altres saltant per fer passar el fred…

Un home de l’organització entra i ens diu que les bicis baixen a part i que els ciclistes que vulguin podran fer-ho en autocar. L’Iván i jo, com sempre estem patint per les bicis, van decidir seguir, xino xano, però sense deixar les bicis “soles”. Així que res, amb les mans una ica recuperades (van estar uns 15-20 minuts parats) però els peus encara gelats, van seguir baixant fins a Porté Puymorens. Allà, als 3 km de pujada vaig poder recuperar una mica la temperatura del cos perquè estava congelada. Desprès, tornem a baixar, quina rasca!!! Mai havia estat tan pendent de la temperatura com ahir. No mirava els km que em faltaven només mirava la temperatura…3ºC, 4ºC, 5ºC i al arribar al poble de Porté estavem a 6ºC i el sol semblava que volia sortir. Quedaven 25 km i teníem el vent a favor, havia recuperat el tacte als dits de les mans i els peus semblaven ressuscitar…. Intento seguir a l’Iván però el plat ja no em dona per més i m’ha d’esperar. Ens enganxem a un parell de ciclistes i els seguim, tot i que em torno a despenjar. Li dic “Tu tira!!” i vaig un trosset sola, ràpid però amb compte perquè la carretera està plena de clavegueres i si ets despistes, en un bot d’aquests les mans et poden saltar del manillar i patapam!! Veig que afluixen i m’esperen. Arribem junts a Bourg Madamme i a la pujada ells 3 tiren, jo vaig és a poc a poc i el vent és tremendo. Per fi veig el final de la pujada, l’Iván m’està esperant (és un sol) i entrem junts.

Un home se’m acosta i em pregunta si l’he fet sencera i jo li dic rient que sí.. “Doncs ets la segona nena”. Què diu?? La segona?? Quina alegria, no m’ho crec. Veig a la noia que havia adelantat pujant l’Envalira i li pregunto si ella ha fet la primera i em diu que si, que ella no ha parat a l’aduana. Recollida de trofeu (molt xulo), felicitacions, fotos i abraçada ben forta a l’Iván, que mig trofeu és seu.

Amb la Mireia, felicitats!!!

Sé que el temps que he fet (6:28) no és un temps com per fer segona a les 3 Nacions, de fet, és l’any que més he trigat (però que més he patit), però aquest trofeu per mi és un premi a l’esforç, al saber patir, al no abandonar quan veus que tius que fan 4 com jo ho estan fent, a voler assolir objectius i, per què no, a la meva inconsciència i tossuderia, de vegades necessàries per poder seguir avançant.