Viure és sentir, patir, gaudir, recordar, aprendre, estimar, compartir i..... caure.
Caure per poder-nos tornar a aixecar, mentre no deixem de mirar endavant i superar obstacles. Quan caus és quan aprens, quan pateixes, quan vols i no pots.... com quan vas en grup i veus que se t'escapen, quan vas revolucionat, quan el cor no pot bombejar més sang.... quan coronar se't fa etern, la calor et tortura i el dolor físic t'ho fa encara més difícil... quan les forces t'abandonen a la meïtat d'una marxa i el cap et deixa tirat, et diu prou i poses el peu al terra ...
Gestionar tot aixó costa. És molt difícil.
Primer perquè crec que no estem preparats pel fracàs. No l'acceptem i necessitem justificar-nos, buscant raonaments creibles per calmar la nostra ràbia i la nostra tristesa. I perquè assumir aquest fracàs comporta acceptar que "No he pogut", "He fallat", "He fracassat".
Quan algun objectiu no s'assoleix (ja sigui en bicicleta o en la vida quotidiana) ens hem de preguntar què hem fet malament. On ens hem equivocat. Per què una fita que la veiem possible s'ha convertit en el nostre pitjor enemic... per què un moment de plaer i d'èxit s'ha transformat en dolor i patiment...
Un cop sabem què ha passat, sabrem què s'ha de corregir. No és fàcil trobar els per quès, segurament perquè no busquem on hem de buscar. És un mecanisme de defensa... tenim dret a utilitzar-lo perquè no volem seguir patint...
Tot i que no sempre els motius són intrínsecs a nosaltres mateixos, aquests són les que podem controlar i els que realment depenen de nosaltres. Els extrínsecs (com la pluja, el vent, la carretera, ....) són contra els que no podem lluitar. I ho hem d'assumir. No depenen de nosaltres... van a la seva bola.
Per tant, cicloturistes, totes i tots, a seguir lluitant sobre pedals, a superar tots els entrebancs i a posar molta il.lusió i sobretot coco en tot el que fem.... així guanyarem en seguretat, en confiança i en fortalesa.
Serem millors cicloturistes i, per què no, millors persones. ;-)
Escrius molt be el que penses.
ResponEliminaM´agradat molt !
Gracies.
Salut i kms desde el Garraf!
m'agrada!
ResponEliminasom les caigudes q hem tingut i els fracassos q hem patit, per mil racionalitzacions q formulem al voltant d'aquests!
Molt xulo!!! M'ha encantat!!
ResponEliminaAquests pensaments els hauriem de tenir present moltes vegades.
l'has clavada. no sé què t'ha inspirat a escriure aquestes línies, però després de la Bonaigua m'ha vingut com "anell al dit". M'ho vaig passar fatal i d'aquí deu dies tinc la qh... així que imagina... amb tots els dubtes del món
ResponEliminasalut i molts ànims per seguir pedalant i bloggejant!
Una entrada molt encertada! Saber tenir el cap o s'ha de tenir, i com molt bé dius no només ens ajudarà a ser millors ciclistes sino que en el dia a dia també ens servirà per ser millors persones.
ResponEliminaM'anirà molt bé recordar aquestes paraules en els moments baixos.
Gràcies!
Crec que us agrada, ens agrada perquè veiem escrit emocions que costen de verbalitzar, però és tan bó com necessari fer-ho, de tant en tant, perquè ens ajuden a resituar-nos, a mirar enrera amb satisfacció pels èxits aconseguits i se seguir caminant. La qüestió és no quedar-se parat, encara que fracassem ;-)
ResponEliminaGràcies x llegir-me
Molt ben expresat Monica.La evolució que fem com a ciclistes i persones es casi sempre a base de uns petiments i uns errors comesos en un moment o altre; es molt important fer una reflexió freda a posteriori perque es la que ens farà pujar un altre esglaó més al següent repte. Salut.
ResponEliminaTens molta raó Nika.
ResponEliminaDe fet, a la meva vida cotidiana tot sobint estableixo paral·lelismes amb la vida a l'asfalt.
Només que, quan vegis que el pilot s'enfila, quan notis que les cames no van, quan en contes d'empènyer els pedals sembla que t'arrossegues, i quan... De cop, gairebé sense adonar-te estàs sola, tu, la màquina i l'asfalt. No ho visquis mai com una derrota, no és un fracàs. Simplement havies errat en l'objectiu, l'has de canviar. El fracàs vertader està quan ets incapàç d'agafar la bicicleta i sortir a la carretera. Quan no tens forces per a fer allò que més t'agrada, allò que t'omple de pau l'esperit, allò que t'ajuda, com bé dius, a ser millor persona. Si has estat capaç d'agafar la màquina i sortir, i si a sobre, t'has apuntat a una cicloturista... Per molt que pateixis, penso que és tot un èxit. Què més dona si arribes davant o darrera? És important?
L'important és que has tingut l'empenta d'anar, i la força interior d'acabar.
Una abraçada.