dimarts, 12 d’octubre de 2010

PUC PEDALAR I PEDALO !!!!!


Tots tenim una història personal, una experiència, una vida que anem teixint mica en mica i que ens va deixant petjada. Tots tenim motius per tirar endavant quan rebem una mala noticia i quan fruit de la desesperació, de la impotència i de la ràbia, ens trobem perduts i desesperats.

Els que llegiu les meves cròniques compartiu amb mi la meva passió pel ciclisme i les meves "aventuretes" sobre dues rodes i, per aquest motiu, com que la pluja no em permet sortir a pedalar, us explicaré el per què per mi és tan important poder fer el que faig, poder coronar un port, acabar una marxa, gaudir d'una ruta amb companys o d'una classe d'spinning frenètica, poder compartir tot aixó amb l'Iván, la persona que més m'entén i més m'ha ajudat, amb el meu pare i amb amics com l'Àlex, en Guillem o companys com en Quel, en Jose.....

Quan vaig començar a pedalar ho vaig fer com tothom, xino xano. De seguida em va agradar i em vaig comprar la meva primera BTT (havia tingut moltes bicis... amb el pare ciclista, és evident, però no havia sortit mai per la carretera o la muntanya). Amb la BTT feia les meves rutes, sola, i m'hi vaig enganxar.

Quan vaig conèixer a l'Iván, vam fer les primeres rutes amb alforges (jo ja havia fet el Camino de Santiago però no el vaig acabar, els genolls em van començar a fer mal). Rutes de 3-4 dies, amb desnivells no gaire durs però kilometratges gens menyspreables. Ens vam anar animant, ens ho passavem molt bé i vam decidir anar de vacances a Irlanda, amb les bicis i les alforges. Allà vaig adornar-me'n que els dolors als genolls no eren ni de sobrecàrregues ni de res momentani. Allà vaig haver de deixar de pedalar i acabar la ruta en tren (imagineu-vos el disgust...).

Quan vam tornar, vam començar a buscar traumatòlegs.... un peregrinatge que molts debeu haver viscut. Ni els diagnòstics (tendinitis, condromalàcies amb tots els seus graus, desgast del cartílag, sobrecàrrega,...) ni els tractaments coincidien.... infiltracions, repòs, antiinflamatoris, injeccions, acupuntura, fisioterapeutes diferents... jo que sé... vaig provar de tot. Ja desesperada vaig anar a parar a una traumatòloga "esportiva" que desprès de fer-me un grapat de proves em va dir que amb una artroscòpia a cada genoll, ho solucionariem.... doncs res, dit i fet, en 2 mesos estava operada de les dues cames, fent la rehabilitació pertinent i amb unes ganes boges de pujar a la bici.
Un cop tot el procés finalitzat i seguit amb molta cura, començo a pedalar i els dolors segueixen..... provo spinning, alguna sortideta suau... però els dolors no han marxat i els genolls de seguida s'em tornen a inflar. Torno a la traumatòloga i li explico... em demana paciència.

Tot i que els dolors no marxaven, amb l'Iván vam planejar les nostres primeres vacances als Alps. Abans de marxar, vaig tornar a la metgesa per dir-li que em fes alguna cosa per poder passar els dies de vacances sense dolors. Em va fer un parell d'infiltracions a cada genoll. Jo sabia que no era bó del tot però no volia haver de tornar a deixar les vacances a mitges, ni per mi ni per l'Iván. Vaig sortir contenta de la consulta. Vam marxar als Alps. El primer dia... Alpe d'Huez!!! No m'ho creia, quina emoció!!! Al vespre gel, antiinflamatoris, estiraments..... i moltes oracions. L'endemà tocava Croix de Fer.... no vaig poder, al km 7 sé finí. Tenia els genolls super inflats i amb molts dolors. No us explico el drama.

Vam tornar de vacances i a la consulta de cap (des de França vaig trucar a la doctora però estava de vacances). Em va dir : "Noia, no s'hi pot fer res més, però tu tranquila, estàn fent un passeig marítim molt maco i podràs anar-hi amb la bici". Només sortir un drama.... m'estava dient que no podia anar en bici????

L'Iván ho comenta una dia a la feina, explica en la situació que ens trobem i una companya seva, que té el marit ciclista, li parla d'un cirugià ortopèdic que havia sigut ciclista i havia treballat amb la Federació Catalana de Ciclisme. Casualment té consulta a Mataró. Sense pernsar-ho dues vegades, demanem hora. No m'entra per la mútua però us asseguro que són els diners millor gastats mai. Amb una sola radiografia de cada genoll en va tenir prou. "Tens una mala alienació de la ròtula i això té solució". Vaig sortir de la segona visita amb data per l'operació. Havia d'estar ingressada 3 dies, ja que era una mica més complicada que les dues anteriors. Dit i fet : el 16 de desembre del 2005 entreva per tercera vegada al quiròfan x poder pedalar. Em va fer una"alliberació de les ròtules", és a dir, que al doblegar la cama, les ròtules no es torçaven ni tocaven cap estructura i, per tant, els dolors desapareixien.

Tot va anar de fàbula. Al cap de 4 dies estava a casa. Envenada de dalt a baix, amb alguns dolors al posar-me de peu, però molt contenta i convençuda que aquesta vegada l'havia encertat.

Mireu quina pinta ..

Vaig estar casi 2 setmanes aixi. Tal qual em deixava l'Iván a casa pel matí em trobava al vespre. Em punxava a la panxa i em tractava com una reina. No em podia aixecar perquè no podia doblegar les cames i els braços no em donaven per més.

Al treure'm els vendatges les cames feien pena..... mare meva.... no les podia doblegar, quina angoixa. Em sentava a la taula del menjador i em posava litres de llet als peus per anar fent una mica de musculació. Al cap de pocs dies ja podia anar a piscina, només perquè psicològicament ho necessitava. Tenia les cames fluixes, amb els punts i morades però jo anava molt digne pel gimnàs ;-)

Quan vaig poder tornar a pujar sobre la bici sí que em vaig emocionar. La millora va ser espectacular... vaja, des d'aleshores no he parat. Sí que de vegades, si em passo una mica i arrossego massa estona el plat, desprès em noto els genolls carregats però entre el gel, els massatges i els estiraments, tot torna a estar en ordre. Les cicatrius hi són però no m'importa.

El doctor que em va operar mai sabrà el que ha representat per mi. Puc pedalar, puc fotre'm les pallisses que em foto, puc compartir-ho amb l'Iván i amb gent molt maca. Potser, per haver passat per aquesta experiència, de voler fer una cosa i no poder a causa del dolor, de demanar ajuda fins a la desesperació, de llençar temps i diners i de plorar molt, gaudeixo del ciclisme i l'entenc de la manera que ho faig. Gaudint al màxim cada km, sola o acompanyada, pujant o baixant, a Catalunya o a l'estranger, al costat del mar o a la muntanya, a 7 km/h o a 40. Anant davant del "coche escoba" o guanyant un pernil. Tant se m'en refot.

Pedalo, pedalo, pedalo i no ho deixaré de fer !!!

Iván, gràcies x tot, x la paciència, x l'optimisme i x decidir compartir aquest calvari amb mi. T'estimo.

20 comentaris:

  1. Moltes gràcies per compartir amb nosaltres un episodi tant dur i crític de la teva vida, però sobre tot, gràcies al metge que et va diagnosticar, operar i curar, perque Ell va fer possible tenir-te al nostre costat durant tantes pedalejades.
    Aquest metge no en te ni idea del bé que ha fet.
    Salut
    David

    ResponElimina
  2. Enhorabona per l'esperit i la força que tens.
    Gràcies per la crònica.

    ResponElimina
  3. Molt be Mónica, aixó es la força interior que tots tenim però que no tothom sap fer servir.
    Segueix / segui-ho així compartint aquest esport que ens dona tant als que l'estimem. Molta salut i gràcies per compartir-ho.

    ResponElimina
  4. Quina història, al llegir-la he recordat lo mateix en els meus genolls !!!
    A mi també em va operar un cirurgià que tenia consulta a Mataró, ara ja no recordo el seu nom. Tenia lo mateix als dos genolls i em va alliberar les ròtules que al desviar-se em feien molt de mal. Va ser cap l'any 97 si no recordo malament. Lo que passa que jo de tant en tant tinc alguna molèstia.
    Però podem rodar, és la nostre passió.

    Salutacions !!

    ResponElimina
  5. Quina entrada tan emotiva! Això dóna a què pensar... molt sovint un no sap el que té fins que està a punt de perdre-ho. Només es viu la vida una vegada i hem d'intentar lluitar per allò que ens fa sentir vius... som afortunats!

    MARIONABTT

    ResponElimina
  6. Menudas las has tenido que pasar, entre los dolores y las operaciones,madre mia, menos mal que por lo que cuentas en tus cronicas lo llevas bastante bien y sobre todo para poder realizar esas brevet que te metes,esas rodillas tienen que estar bastante bien, me alegro mucho que puedas disfrutar de este lindo deporte ,suerte y a cuidarse.

    ResponElimina
  7. M'he emocionat en llegir la teva crònica realment has de tenir una força de voluntat increible i molta passió pel ciclisme, a seguir pedalant!!

    ResponElimina
  8. Preciosa i molt emotiva la història, un exemple per tots!!!

    ResponElimina
  9. Gracies i molt emocionant Monica.Diu molt de com ets com persona aquesta hitoria personal!
    Quin valor quines ganes de no tirar la toballola...
    Ja pots gaudir inclus de mirar un pedal tan sols..
    Gracies per compartir.
    Peto i ole per l´Ivan, factor clau!

    ResponElimina
  10. La veritat és que tens una força de voluntat exemplar i una parella que et compren i comparteix les teves o vostres aficions.
    Ens veiem a la N-II!!!!!!

    ResponElimina
  11. Enhorabuena por tu fuerza de voluntad y valentía para operarte en dos ocasiones e intentar así solucionar los problemas que te impedían disfrutar de tu pasión.
    Y un 10 para Iván por darte su apoyo incondicional.
    Que sigáis disfrutando juntos siempre.
    Saludos (y no te pases con el plato...)

    ResponElimina
  12. Hola Nika, sigo muy a menudo tu blog y nunca me había aventurado a escribirte nada, pero esta última crónica me ha llenado mucho.

    Todo el esfuerzo que has realizado, simplemente para recuperarte y seguir disfrutando de este bonito deporte es de admirar.

    Darte mi enhorabuena y espero que sigas luchando por lo que quieres y deseas.

    Salud y pedales.

    Un saludo.

    ResponElimina
  13. Gràcies a tots pels comentaris. Estic segura que ningú millor que vosaltres que estimeu el ciclisme i/o el cicloturisme com jo, enteneu el patiment i la posterior recompensa. Gràcies, de veritat. Mai m'havia atrevit a compartir-ho de forma tan explícita però crec que pot ajudar a algú a no tirar la tovallola, a seguir lluitant pel que es vol. Ara, quan el temps ens ho permeti, a pedalar !!!!

    ResponElimina
  14. Buff no se molt be, que dir..
    La veritat estic sense paraules, puc imaginar tot al patiment que vas tindre, reconec que no hi ha cosa pitjor que trobar-se malament i que cada metge et vagi dient un diagnòstic diferent i cap d’ells et dona la solució, però veus tens que estar molt contenta doncs gracies al teu caràcter de superació i constància vas aconseguir ali viar al mal de genolls i per això dia rere dia, et superes …Una forta abraçada i ja saps per qualsevol cosa pots contar en mi..

    ResponElimina
  15. Bravo por tus ganas de disfrutar de la bici y por tu incansable busca de un medico que pudiera ayudarte a solucionarlo.
    Si es que cuando se tiene una pasion, no se puede abandonarla por nada.
    Muchas veces oigo la gente decir que no sale en bici porque no tiene tiempo, por el trabajo, por la familia, etc, pero nada de eso me convence, porque por otro lado, veo gente que saca tiempo de donde no tiene para subir a la bici, no importa lo demas.
    Tambien conozco personas que han sufrido accidentes, se han quedado cegas, o con alguna minusvalia fisica, y han seguido practicando el ciclismo.
    Cuando se tiene una pasion, hay que vivirla como sea y buscar de todas las maneras la solucion para practicarla.
    Un abrazo!

    ResponElimina
  16. Doncs sí, noia, crec que qui més qui menys ha passat per angoixes d'aquestes.
    I pels diagnòstics contradictoris: que si condropatia (a mi em van dir grau III, que és el previ a l'artrosi, i em van acollonir de veritat). Van ser els pitjors moments, quan creus que no podràs fer mai més bici. Poc després un trauma esportiu de reconegut prestigi em va dir que noooo. Recentment un altre molt bo em diu que sííí, però que potser no tant. que si tendinitis del rotulià (aquesta és una llauna però normalment es deu a que hem fet el burro sobre la bici -massa km amb poc entrenament- i tard o d'hora acaba marxant). El problema són els llargs períodes de repòs forçat.
    I amb els fisios, pel·lícules mil, Que si els malucs, que si manipulacions. El problema és que acabes no sabent a qui fer cas. En el meu cas, per sort, crec que no hi ha cap alteració anatòmica de rellevància.
    Episodis d'aquests ajuden a prendre consciència en alguns aspectes, com ara que sempre HAURÍEM d'estirar. A poder ser abans, durant i després.
    Però també val la pena no capficar-se si hi ha una mica de molèstia.
    Total, que com diria en Fito "mientras los huesos aguanten", seguim i seguirem pedalant.
    Perdoneu la "brassa" que us dóno, però és que has tornat a clavar-la en una entrada del teu bloc.

    ResponElimina
  17. Ole quins nassos! Ara m'explico aquesta força que et surt de dins, si has superat això que serà 1200 km? ;)
    PD Ja he vist les dates, acollonido estoy

    ResponElimina
  18. nika, el 1 pensament ha estat t'han atropellat però llegin la teva història he tingut " piel de gallina " el sacrifici és l'esperit que tenim els ciclistes està dintre nostre i la recompensa ho tenim pedalant cada kms, tots nosaltres disfrutem de la nostra passió i més tu amb les ganes de més i més i més " siempre en positiva nunca en negatifo ".Compartir aquests moments ens alliverem d'un pes nor de la bici, gràcies per explicar-ho!!!
    molta salut i kms.

    ResponElimina
  19. ostres si que ho has passat malament, he alucinat amb la teva història i he coincidit en molts sentiments que jo vaig sentir amb la meva lesió.
    M'ha encantat llegir aquest post i sobretot que tingui un final feliç :-)

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.