PUC PEDALAR I PEDALO !!!!!

Tots tenim una història personal, una experiència, una vida que anem teixint mica en mica i que ens va deixant petjada. Tots tenim motius per tirar endavant quan rebem una mala noticia i quan fruit de la desesperació, de la impotència i de la ràbia, ens trobem perduts i desesperats.

Els que llegiu les meves cròniques compartiu amb mi la meva passió pel ciclisme i les meves "aventuretes" sobre dues rodes i, per aquest motiu, com que la pluja no em permet sortir a pedalar, us explicaré el per què per mi és tan important poder fer el que faig, poder coronar un port, acabar una marxa, gaudir d'una ruta amb companys o d'una classe d'spinning frenètica, poder compartir tot aixó amb l'Iván, la persona que més m'entén i més m'ha ajudat, amb el meu pare i amb amics com l'Àlex, en Guillem o companys com en Quel, en Jose.....

Quan vaig començar a pedalar ho vaig fer com tothom, xino xano. De seguida em va agradar i em vaig comprar la meva primera BTT (havia tingut moltes bicis... amb el pare ciclista, és evident, però no havia sortit mai per la carretera o la muntanya). Amb la BTT feia les meves rutes, sola, i m'hi vaig enganxar.

Quan vaig conèixer a l'Iván, vam fer les primeres rutes amb alforges (jo ja havia fet el Camino de Santiago però no el vaig acabar, els genolls em van començar a fer mal). Rutes de 3-4 dies, amb desnivells no gaire durs però kilometratges gens menyspreables. Ens vam anar animant, ens ho passavem molt bé i vam decidir anar de vacances a Irlanda, amb les bicis i les alforges. Allà vaig adornar-me'n que els dolors als genolls no eren ni de sobrecàrregues ni de res momentani. Allà vaig haver de deixar de pedalar i acabar la ruta en tren (imagineu-vos el disgust...).

Quan vam tornar, vam començar a buscar traumatòlegs.... un peregrinatge que molts debeu haver viscut. Ni els diagnòstics (tendinitis, condromalàcies amb tots els seus graus, desgast del cartílag, sobrecàrrega,...) ni els tractaments coincidien.... infiltracions, repòs, antiinflamatoris, injeccions, acupuntura, fisioterapeutes diferents... jo que sé... vaig provar de tot. Ja desesperada vaig anar a parar a una traumatòloga "esportiva" que desprès de fer-me un grapat de proves em va dir que amb una artroscòpia a cada genoll, ho solucionariem.... doncs res, dit i fet, en 2 mesos estava operada de les dues cames, fent la rehabilitació pertinent i amb unes ganes boges de pujar a la bici.
Un cop tot el procés finalitzat i seguit amb molta cura, començo a pedalar i els dolors segueixen..... provo spinning, alguna sortideta suau... però els dolors no han marxat i els genolls de seguida s'em tornen a inflar. Torno a la traumatòloga i li explico... em demana paciència.

Tot i que els dolors no marxaven, amb l'Iván vam planejar les nostres primeres vacances als Alps. Abans de marxar, vaig tornar a la metgesa per dir-li que em fes alguna cosa per poder passar els dies de vacances sense dolors. Em va fer un parell d'infiltracions a cada genoll. Jo sabia que no era bó del tot però no volia haver de tornar a deixar les vacances a mitges, ni per mi ni per l'Iván. Vaig sortir contenta de la consulta. Vam marxar als Alps. El primer dia... Alpe d'Huez!!! No m'ho creia, quina emoció!!! Al vespre gel, antiinflamatoris, estiraments..... i moltes oracions. L'endemà tocava Croix de Fer.... no vaig poder, al km 7 sé finí. Tenia els genolls super inflats i amb molts dolors. No us explico el drama.

Vam tornar de vacances i a la consulta de cap (des de França vaig trucar a la doctora però estava de vacances). Em va dir : "Noia, no s'hi pot fer res més, però tu tranquila, estàn fent un passeig marítim molt maco i podràs anar-hi amb la bici". Només sortir un drama.... m'estava dient que no podia anar en bici????

L'Iván ho comenta una dia a la feina, explica en la situació que ens trobem i una companya seva, que té el marit ciclista, li parla d'un cirugià ortopèdic que havia sigut ciclista i havia treballat amb la Federació Catalana de Ciclisme. Casualment té consulta a Mataró. Sense pernsar-ho dues vegades, demanem hora. No m'entra per la mútua però us asseguro que són els diners millor gastats mai. Amb una sola radiografia de cada genoll en va tenir prou. "Tens una mala alienació de la ròtula i això té solució". Vaig sortir de la segona visita amb data per l'operació. Havia d'estar ingressada 3 dies, ja que era una mica més complicada que les dues anteriors. Dit i fet : el 16 de desembre del 2005 entreva per tercera vegada al quiròfan x poder pedalar. Em va fer una"alliberació de les ròtules", és a dir, que al doblegar la cama, les ròtules no es torçaven ni tocaven cap estructura i, per tant, els dolors desapareixien.

Tot va anar de fàbula. Al cap de 4 dies estava a casa. Envenada de dalt a baix, amb alguns dolors al posar-me de peu, però molt contenta i convençuda que aquesta vegada l'havia encertat.

Mireu quina pinta ..

Vaig estar casi 2 setmanes aixi. Tal qual em deixava l'Iván a casa pel matí em trobava al vespre. Em punxava a la panxa i em tractava com una reina. No em podia aixecar perquè no podia doblegar les cames i els braços no em donaven per més.

Al treure'm els vendatges les cames feien pena..... mare meva.... no les podia doblegar, quina angoixa. Em sentava a la taula del menjador i em posava litres de llet als peus per anar fent una mica de musculació. Al cap de pocs dies ja podia anar a piscina, només perquè psicològicament ho necessitava. Tenia les cames fluixes, amb els punts i morades però jo anava molt digne pel gimnàs ;-)

Quan vaig poder tornar a pujar sobre la bici sí que em vaig emocionar. La millora va ser espectacular... vaja, des d'aleshores no he parat. Sí que de vegades, si em passo una mica i arrossego massa estona el plat, desprès em noto els genolls carregats però entre el gel, els massatges i els estiraments, tot torna a estar en ordre. Les cicatrius hi són però no m'importa.

El doctor que em va operar mai sabrà el que ha representat per mi. Puc pedalar, puc fotre'm les pallisses que em foto, puc compartir-ho amb l'Iván i amb gent molt maca. Potser, per haver passat per aquesta experiència, de voler fer una cosa i no poder a causa del dolor, de demanar ajuda fins a la desesperació, de llençar temps i diners i de plorar molt, gaudeixo del ciclisme i l'entenc de la manera que ho faig. Gaudint al màxim cada km, sola o acompanyada, pujant o baixant, a Catalunya o a l'estranger, al costat del mar o a la muntanya, a 7 km/h o a 40. Anant davant del "coche escoba" o guanyant un pernil. Tant se m'en refot.

Pedalo, pedalo, pedalo i no ho deixaré de fer !!!

Iván, gràcies x tot, x la paciència, x l'optimisme i x decidir compartir aquest calvari amb mi. T'estimo.