Avui m'he llevat amb mal de peu, com fa molts dies, tants que ni recordo quan em va començar. L'Iván ha sortit a rodar una estona i jo he canviat les cales per les sandàlies.
Tinc el mar davant de casa i tot i no ser gaire bons amics (per aixó de les humitats... oi Àlex???), avui l'he anat a saludar i a compartir amb ell les penes. Diuen que l'aigua de mar va bé per la circulació, pels óssos, que ajuda a curar els "mals", així que, perquè no sigui dit, agafo mòbil, cascos, tovallola i passo per sota la NII, pel típic pas subterrani de platja que fa una pudor que t'obliga a respirar per la boca.
El mar no estava gaire mogut, de tant en tant alguna onada amb més energia però s'hi podia estar de peu tranquilament, sense patir per mullar-se més del compte
No hi havia gent, un parell de pescadors amb barret de llana. "Bon dia..." "Bon dia" (n'he tingut de millors... he pensat). Només arribar i posar la tovallola a la sorra he anat a posar els peus a l'aigua... com quan et deien que ja havies fet la digestió i podies tonar-te a banyar.
Buahhh, que freda, quina sensació...
He estat cinc minutets de peu, caminava una mica per evitar que els peus em desapareguessin per ser engollits per una sorra afamada de banyistes, i he tornat a la tovallola, amb molt de compte... no ens fessim MÉS mal.... Volia agafar un llibre però he decidit escoltar música ; sóc més de notes que de lletres.Avui no només he substituit cales per sandàlies.. també he deixat el casc a casa i m'he posat la caputxa, que m'ha anat bé per tenir els cabells una mica més controlats i per aïllar-me una mica de l'entorn. No tenia ganes de xerrar amb ningú... vaja, és com quan agafes el tren i tens ganes d'obrir la pàgina del diari o de la revista que t'acabes de comprar, veus algú que coneixes i reses perquè no et vegi i de cop i volta sents "Ei, Mònica, què tal??" "Ai, hola, no t'havia vist!!"... Mentida !!!!! Doncs avui igual, m'he aïllat.
Repetim operació : m'aixeco, em mullo els peus, em moc i cap a la tovallola. És com fer una sèrie... he fet 3 repeticions de 4-5 minuts cadascuna. Està prou bé per ser el primer dia d'entrenament.No sé si la música ajuda ens aquests moments de "crisi", però soposo que us passa el mateix que a mi.. només em venen de gust escoltar músiques lentes així que la llagrimeta ha acabat sortint... bé, va bé per descarregar tota la impotència i ràbia que porto dins...
Em sona el mòbil enmig d'una cançó dels The Cardigans (eh Miguel??)... Era l'Iván, havia arribat de pedalar i estava al balcó de casa, que des de la platja es veu. Avui jo tenia la visió a la inversa. "Tot bé??" "Sí, sí, perfecte"
He esperat a que els peus s'acabessin d'assecar, m'he posat les sandàlies, he espolsat bé la tovallola i molt digne, com si vingués de fer un super entrenament per la platja, he dit adéu als pescadors i cap a casa, a la dutxa.
Estiraments. Un altre dia menys (o més...)
Espero que el retorn a la "normalitat" no us comporti gaires mals de cap ;-)
Gràcies
Monica! i pots caminar per la montanya? sense buscar camins que pugin molt...igual li xupas la energia que te nomes caminant! proba-ho,no?
ResponEliminaVinga , mes anims! que no estas sola,jo estic aqui, a l´altra banda del blog animante cada dia !! vamos collons!!!!!! vamos !!!
escolta aixo, subidon!
http://www.youtube.com/watch?v=HLq931lOMR4&feature=player_embedded
Subidóooooooooooooooooonn!!! el mal al peu no me l'ha tret però m'has fet riure!! Comfirmat : ETS UN MEGA-CRACK. Gràcies x estar a l'altre costat.
ResponEliminaHola de nou Mònica,
ResponEliminatots en tenim de mals moments, la diferència està que els hi ha com tu, o com jo, que els expliquem. Això és bo.
Veient les fotos del teu post, he de dir que ets una privilegiada. Jo seria feliç tenint la platja a un pas de casa, i no la meva, ja que la platja barcelonina no convida en absolut a retrobar-nos amb la nostra pau interior.
No pensis en el que no tens Mònica, valora el que tens, allò del que pots gaudir (que és molt), així quan recuperis allò que ara et sembla haver perdut, ho valoraràs encara més si cap. Pensa (com et comentava a l'anterior entrada) a en endarrerir les cales i baixar una mica el sillín, el tendó i els genolls t'ho agrairan.
Ànim.
Carles:Biciblog.
Carles, ho estem estudiant però fins que no pedali no sé com em trobaré posant peu "rectes". Moltes gràcies pels consells, s'agraeixen un ou i sí, tens raó, ara toca valorar el que es té però costa quan el coco no està fi del tot. Ho provarem... I ara que no ens escolta nngú, que sàpigues que he estat moolta estona mirant videos del Pirata.... els 2 hem pujat el Mortirolo de puntetes, igual..... però ell el triple de ràpid, jejeje. Gràcies
ResponEliminaSí, de puntetes i... Com pujava ell? Gairebé sempre de peu i agafat de baix com si d'un esprint es tractés. Encara recordo la seva pujada a Alpe d'Uez (semblava que estava fent un esprint inacabable). De totes maneres, casos especials sempre hi ha: Hulrich pujant amb tota la traca, Lemond sempre clavat, Armstrong amb més agilitat que jo en un rodillo sense cadena...
ResponEliminaAh, una altra cosa, pensa que al dur la cala més endarrerida et serà més fàcil fer tracció al pujar la cama, amb el que això comporta en guany de rendiment, i disminució d'estrés musculo-tendinós.
Venga Nika!!!!
ResponEliminaTodos pasamos por algún momentillo de actitud pusilanime, se que ahora no hay nada que te consuele al instante, pero piensa que estos momentos son los menos en la vida y la mayoria son episodios buenos, mañana te sentiras mejor, esto seguro que es un "pico" de pesadumbre, pero no durará más de cien años seguro, seguro.
Un saludo amigüita!!!!!!!!!
La vida és com un llibre, en el que es van passant les pàgines...hi ha vegades que costa més passar pàgina, però s'acaba passant...tu no paris mai d'escriure les pàgines d'aquest llibre, perquè també ens ensenyes a nosaltres a saber passar les pàgines.
ResponEliminaEm quedo amb el que et diu l'Oscarjet, vamos collons!!!!
Marionabtt
Muchisimo ánimo Monica, todos quien más o quien menos, tenemos nuestras lesiones.
ResponEliminaYo mismo, me vengo abajo casi todos los fines de semana a causa de una necrosis en mi muñeca izquierda, que me impide coger la bicicleta. Aún así, lo hago y una vez llegado a casa, me doy cuenta que no puedo. Llevo casi dos meses sin poder salir, pero se que tarde o temprano pasará. Ahora empiezo a hacer mis pinitos.
Date tiempo y cuando te des cuenta, te reiras de todas estas crónicas que haces.
No quiero agobiarte con mis historias, que bastante tienes ya. No te vengas abajo que todo pasa y luego lo pillaras con muchas más ganas.
Muchisimo ánimo, que todos los que seguimos tu blog, estamos contigo.
Un saludo.
TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM TEM
ResponEliminaMònica, no tienes muy buena cara en esas fotos... normalmente acostumbramos a verte sonriente. Me sabe mal verte triste.
ResponEliminaPero yo siempre he pensado que al igual que cuando estamos contentos, reímos y nos gusta hacer cosas alegres, cuando estamos tristes no pasa nada por aislarnos un poquito, ponernos unas canciones acordes con nuestro estado de ánimo, y dejar que esos sentimientos negativos afloren. Esa energía también tiene que salir al exterior.
Y haces bien en seguir escribiendo, aunque no sea para explicar una salida en bici. Todo llegará. No pierdas la ilusión.
Gracias a tí también.
No sé jo si el Pantani és el millor exemple de com superar adversitats...
ResponEliminaEl primo segur que està d'acord que el Boss té una cançó per cada situació, i en aquets cas és aquesta!!
http://www.youtube.com/watch?v=z-YMRbh0OqM
Bien Querido Guillermo.
ResponEliminaPerdona que te contradiga pero, aún que quede bien esa canción, yo creo que la más adecuada en este momento son dos. Esta ...
http://www.youtube.com/watch?v=Ye-LtocznFQ
Y esta especialmente ....
http://www.youtube.com/watch?v=DiGPWbYd8NA
Pirri... què t'he d'explicar sobre el patiment..... cuida't!! i merci
ResponEliminamariona... quines ganes tinc de pedlar i xerrar amb tu, m'ajudes molt, gràcies
Txarly, ja t'he escrit al blog però et repeteixo l'agraïment i sobretot la millora absoluta de la muñeca... ànim !!!!
Bruno, tu m'entens oi???? No hi ha res més recomfortant que sentir-te entesa en aquests moments... "tontos". Gràcies, com sempre.
A veure, Guillem i Marc... ORDEN!!!! Perquè no sigui dit, em quedo amb les tres i per rematar, la de l'Óscar.... gràcies wapos.. què faria sense vosaltres ?? Eh???
Hey Monica guapa animat, precisament tu que sempre ets tan positiva, aixó en 4 dies ho tens superat, però sobretot no deixis d'escriure que tots volem saber de tu.
ResponEliminaUn petó guapa, cuidat molt.
Qualsevol cosa que et puc dir no et servirà de res, tens que tindre paciència, ja se que es molt fàcil de dir però no pots fer mes del que fas..Ànims
ResponEliminaVa, para que te rias un pocooooo.... como siempre me lo recuerdas, ahi va eso .....
ResponEliminahttp://www.youtube.com/watch?v=FhjLIoiEFHA