dilluns, 21 de juny del 2010

3 NACIONS.... BUAHHHH!!!!!!!


Les 3 Nacions és una marxa que m’agrada. M’agrada pel paisatge, per l’entorn, per l’Envalira i perquè a més a més té forces km en els que pots pedalar i si tens la sort de poder-te enganxar a un grupet, et passen els km ràpid. Aquest any ha sigut més dura que mai. La temperatura era baixa per l’època de l’any en que estàvem i fotia un vent…. Evidentment, de cara. A més a més, un cop a Soldeu, ens va començar a nevar i a fer un fred que va provocar que molta gent plegués.

Però bé, comencem pel principi…

L’Iván i jo havíem pujat el dia abans a Puigcerdà (els meus pares tenen un apartament i teníem l’allotjament gratuït!!). El dissabte per la tarda va manar a buscar els dorsals :



i jo vaig carregar piles pel dia següent… mmm!!!

L’endemà vam matinar, però no tant com estem acostumats a fer. A les 6:20 va sonar el despertador, 10 minuts de fer el mandra al llit, esmorzar amb calma i a buscar les bicis al garatge.

En 3 minuts ens plantem a la Plaça del Campanar i l’Àlex ens ve a saludar..

“Quin fred!!”. Xerradeta de 5 minuts i cap a la sortida, que el temps passa volant. Mentre estic a la cua, saludo a vàries persones, entre elles a l’Alfonso de Mataró.

Al tercer petard… al ataquerrrr!!! Buah, mira que s’arriba a sortir ràpid en aquesta marxa… i més amb casi 50 km de baixada…. la gent vola. Però aquest any, una mica menys perquè el vent de cara era molt fort. Vaig anar de grupet en grupet, sempre sota l’atenta mirada de l’Iván, que si veía que em despenjava, m’esperava i ens tornàvem a enganxar al grup. Cap a les 9:30 ens vam plantar al primer avituallament. Jo no volia parar però m’era molt difícil menjar sobre la bici perquè el vent no em permetia deixar-me anar i em feia molta por caure. Així que vaig menjar-me un plàtan, beure una mica d’aigua i a seguir.

El vent seguia bufant però quedàvem més arrecerats al passar per dins d’Andorra. Vaig agafar fred i vaig parar a posar-me el cangur. Però al cap de poc va sortir el sol i em va enxampar just en aquell tros que puja tant, sortint d’Andorra I vaig tornar a parar a treure’m el cangur I els guants llargs. Segueixo pedalant, suada, i agafo fred…. Quin desastre!! Aleshores comença a ploure una pluja com si fos aigua neu i penso “Quan això s’animi, em gelaré si vaig mullada” així que torna a parar, treu el canguar, posa’t els guants llargs i cap amunt!!

Al segon avituallament, el de l’ermita, em trobo a l’Iván que em diu que plega. Es veu que estava nevant a pocs km i hi havia gent que girava cua. Jo miro el cel i veig que els núvols es mouen ràpid i que es veu el cel blau. Animo a l’Iván i el convenço de seguir. Quedem que no m’espera a dalt, que es gelarà, que vagi tirant i que jo, al meu ritme, aniré venint.

Mare meva…. A la que ens acostem a Soldeu comença a nevar!!! La neu picava la cara i semblava que se’t clavessin agulles… Em quedo sola, amb un home que va davant meu….

Cadascú va al seu ritme, pensant en les seves coses, amb poques ganes de donar conversa ni de fer broma perquè fa molt fred, les mans i els peus estan gelats i s’està patint molt. Jo ja penso en el vent que em puc trobar a dalt i en la baixada…. potser hauríem d’haver-ho deixat córrer… em vaig creuant amb gent que ha donat la volta i ens avisen que el tema està molt complicat. No hay dolor…..



En els següents 2 avituallaments no m’aturo, estic gelada i no vull perdre la poca escalfor que tinc al cos. Surt el sol, deixa de nevar i la temperatura puja una mica, estem a 6ºC. Veig a l’Iván i li dic que tiro. Al cap de poc m’enganxa i li dic que he de parar perquè necessito anar al vàter. A les marxes mai paro perquè ni hi penso, no en tinc ganes però el fred em fa venir una pixera..... Sense comentaris el fred que passo... Seguim pujant, ja per encarar l’Envalira.

L’iván tira una mica endavant. Pujant, adelanto a una noia (la Mireia) a la qual ja he passat una altra vegada (desprès de parar als avituallaments) i li dic “Ósti nena, quina manera de patir!! Amb lo bé que estaríem escarxofades al sofà!!” i ella em contesta “I a més a més, pagant!! Es que es de ser inútiles!!” Ja,ja,ja quin fart de riure!!!

Corono i no paro a fer foto, fa molt vent (tot i que menys del que m’esperava). Veig a l’Iván i li torno dir “Tiro, eh??”. Començo a baixar. Estic contenta i vaig ràpid. Començo a adelantar a molts ciclistes que van a poc a poc pels cops de vent però sobretot perquè no porten guants llargs i porten coulottes curts. Jo a tope!!! 60-65 km/h però arriba un moment, abans d’arribar a l’aduana que els dits no em responen per frenar, els tinc gelats. Quin mal!! Els dits dels peus també m’estan fent patir molt. No puc més, deixo de pedalar, el vent em va frenant. Vaig movent els dits com si toqués el piano però no hi ha manera. Quines ganes de plorar de mal…. A l’aduana veig molta gent. Paro i un home de l’organització em diu que estan pujant autocars per baixar-nos. Em giro i veig com un 15 ciclistes dins d’una d’aquelles guixetes on es posa la policia a l’aduana. No puc aguantar el dolor. Aleshores veig a l’Iván. M’agafa la bici i entrem dins de les oficines de l’aduana, que estan a vessar de ciclistes gelats. Molts parlant per mòbil amb la família perquè els vinguin a buscar, altres saltant per fer passar el fred…




Un home de l’organització entra i ens diu que les bicis baixen a part i que els ciclistes que vulguin podran fer-ho en autocar. L’Iván i jo, com sempre estem patint per les bicis, van decidir seguir, xino xano, però sense deixar les bicis “soles”. Així que res, amb les mans una ica recuperades (van estar uns 15-20 minuts parats) però els peus encara gelats, van seguir baixant fins a Porté Puymorens. Allà, als 3 km de pujada vaig poder recuperar una mica la temperatura del cos perquè estava congelada. Desprès, tornem a baixar, quina rasca!!! Mai havia estat tan pendent de la temperatura com ahir. No mirava els km que em faltaven només mirava la temperatura…3ºC, 4ºC, 5ºC i al arribar al poble de Porté estavem a 6ºC i el sol semblava que volia sortir. Quedaven 25 km i teníem el vent a favor, havia recuperat el tacte als dits de les mans i els peus semblaven ressuscitar…. Intento seguir a l’Iván però el plat ja no em dona per més i m’ha d’esperar. Ens enganxem a un parell de ciclistes i els seguim, tot i que em torno a despenjar. Li dic “Tu tira!!” i vaig un trosset sola, ràpid però amb compte perquè la carretera està plena de clavegueres i si ets despistes, en un bot d’aquests les mans et poden saltar del manillar i patapam!! Veig que afluixen i m’esperen. Arribem junts a Bourg Madamme i a la pujada ells 3 tiren, jo vaig és a poc a poc i el vent és tremendo. Per fi veig el final de la pujada, l’Iván m’està esperant (és un sol) i entrem junts.

Un home se’m acosta i em pregunta si l’he fet sencera i jo li dic rient que sí.. “Doncs ets la segona nena”. Què diu?? La segona?? Quina alegria, no m’ho crec. Veig a la noia que havia adelantat pujant l’Envalira i li pregunto si ella ha fet la primera i em diu que si, que ella no ha parat a l’aduana. Recollida de trofeu (molt xulo), felicitacions, fotos i abraçada ben forta a l’Iván, que mig trofeu és seu.




Amb la Mireia, felicitats!!!

Sé que el temps que he fet (6:28) no és un temps com per fer segona a les 3 Nacions, de fet, és l’any que més he trigat (però que més he patit), però aquest trofeu per mi és un premi a l’esforç, al saber patir, al no abandonar quan veus que tius que fan 4 com jo ho estan fent, a voler assolir objectius i, per què no, a la meva inconsciència i tossuderia, de vegades necessàries per poder seguir avançant.

14 comentaris:

  1. Felicitats!!!!

    Èpic!! Quin patir llegint!! Aquí sí que el temps no compte, el mèrit està en arribar!!

    ResponElimina
  2. Enhorabona...!!!
    Realment va ser molt dur, només per aguantar fins el final ja es una gran victòria.Em el teu permís poso un vídeo del teu blog en el meu,crec que reflexa molt be una part del patiment que varem passar.Gracies i feliçitats..!!

    ResponElimina
  3. buff, ja t'ho deia al comentari de divendres, que tant de bo haguessis tingut raó amb allò que venia bon temps.
    Quin fred m'has fet passar llegint! I jo que pensava que a la QH ho havíem passat malament.
    En fi, tot té la seva recompensa: felicitats, que això de pujar en un podi deu estar molt bé.

    ResponElimina
  4. Ei Mònica! com estem del patiment d'ahir??
    Encantada de compartir el podi amb tu! si és q la frase: es d ser inútiles... , és la frase que resumeix la marxa d'ahir! sort que després vem tenir recompensa.
    A veure si ens trobem a alguna altra marxa.
    Salut i kms!

    Mireia

    ResponElimina
  5. Felicitats Mònica, també a tu, Mireia. I com no, a l'Ivan, segur que el teu suport va ser determinant.
    Això és ciclisme de debò Mònica, precisament superar les adversitats, el patiment, l'autocompasió... En fi, que no només amb músculs es mou la bici. La nostra força interior és la clau. I com bé dius, què més dóna arribar primer o no? L'èxit personal (cadascú sap el seu), és l'important.
    Potser no ha estat una d'aquelles marxes en les que gaudeixes del recorregut, el paisatge, la companyia... Però de ben segur, que serà una experiència que mai oblidaràs, i la satisfacció d'haver-la acabat és indescriptible, i més en segon lloc (jejeje...).

    Felicitacions campiona!

    ResponElimina
  6. Monica, felicitats ! ets una ROCA! com be dius al final , el premi no es pel temps...un dia aixi no es pot medir amb un altre edicio simplement pel temps....Quins OVAR.... que tens !!!!! ole!!!
    Felicitats a l´Ivan tambe, quina parella , mare meva!!!!! hehe ;D
    Quin patir, eh?? pero nomes ho entenem quan estem a dalt de la bici...
    A seguir igual de be !!!! a10!

    ResponElimina
  7. Gràcies a tots per les felicitacions, estic molt contenta de no haver tirat la tovallola, tot i que vaig patir com mai sobre la bici.. però l'esforç té recompensa!!!!
    Aquest trofeu és per totes i tots els cicloturistes anònims com jo, que sortim al finals de les classificacions però que també hi som ;-)

    ResponElimina
  8. Ei Mónica!!! Enhorabona!!!!!!!!!
    Ets fidel 100% al nom del teu blog : Esforç, il.lusió, PATIMENT i... RECOMPENSA !!!!
    Jo hagués agafat l'autocar... el fred a les mans és superior a mi, aquest hivern se m'han congelat unes quantes vegades i com tu dius, és per plorar del mal que fan.
    Disfruta d'aquest moment,perquè t'ho mereixes!


    MARIONA BTT

    ResponElimina
  9. Moltes felicitats Monica!!!
    Els nois de la meva colla la van fer i de 11 nomes la van poder acabar 4 els altres es van retirar, cuan ahir m'explicaven el que habian pasat sen posaven els pels de punta.
    Tens molt de merit

    ResponElimina
  10. Felicidades Campeona,menuda alegria despues del dia de sufrimiento que te has pegado,madre mia, como dice el dicho , el quien la sigue la consigue ,ahora a disfrutar.

    ResponElimina
  11. Moltisimes felicitats!
    Acabar en aquestes condicions es un èxit total.
    Que forts que sou!!!! (i quin temps mes dolent aquest cap de setmana al pirineu ja ja ja)

    ResponElimina
  12. Eiii, Felicitats!! Con trofeo y todo, vaya recompensa!
    Y que dices de tiempo? Tu has ido hasta el final, has superado el frio y has seguido adelante, que importa el tiempo que has hecho si las demas no han soportado lo que tu has podido soportar? Ese trofeo esta mas que merecido!

    ResponElimina
  13. Enhorabona.
    Mira que aquest any no era per fer-la la 3 Nacions.
    Molt bé per continuar i molt bé per acabar.
    Les meves felicitacions.
    Salut
    David

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.