EL DOLOR ÉS PSICOLÒGIC.... O NO.

El dolor físic és una experiència subjectiva, difícil de verbalitzar, resultat d'una activació de diferents àrees del cervell que reaccionen a un estímul que aquest entén com a una amenaça. És el que té tenir cervell,  no poder obviar el dolor. A veure si algú inventa alguna aplicació (compatible amb Android, please) que permeti desactivar el cervell durant una estoneta. O una pastilleta. O una paraula especial. O un soroll. O una poció màgica.

... el que sigui !!!!!!! 

No sap lo agraïts que li estariem molts dels lisiats.... 

Per favor, qui sigui que ho inventi que s'afanyi que aquí també "tenim pressa".

En general, les experiències subjectives solen ser complicades d'explicar i, sinó, proveu de fer entendre a algú que no practica ciclisme el que és per nosaltres coronar un port amb vent de cara, no perdre roda d'un grupet o notar com es queixen les cames al aixecar-se del sofà desprès d'una sortida castigadora. És difícil explicar com ens sentim perquè  les experiències personals les vivim des de dins i ningú sent ni pensa com nosaltres. Passa el mateix quan intento explicar el dolor de la rehabilitació. Impossible.... així que, els que hagueu passat per unes sessions de fisio desprès d'una cirugia al genoll, sabreu per on van els tirs. Els que no, millor ni pensar-hi. És, senzillament, insuportable. 

Ahir vaig fer la sessió número 11 amb el Sergi. Seguim guanyant graus, mica en mica, cada dia una mica més. Com que ja passo dels 110º, ja puc baixar escales amb la cama bona primer, sense por a que la dolenta quedi darrera i, al doblegar-se, faci mal. Bé,.... de mal en fa, noto una punxada però s'aguanta perquè la meva tolerància al dolor ha augmentat a una velocitat estratosfèrica durant aquestes dues últimes setmanes.

El quàdriceps encara està molt dèbil i de vegades em fa el joc i se'm doblega sense voler però a la que pugui començar a aixecar una mica de pes aixó es solucionarà. No puc començar a fer peses perquè no ens interessa que el múscul creixi, ja que quan creix s'escurça i ara estem intentant estirar-lo al màxim per guanyar el 100x100 de mobilitat en l'articulació.

Així que, de moment segueixo amb els exercicis excèntrics i concèntrics a casa, matí i tarda, non-stop. Per tant, avui no puc tatxar, aixxx....  No passa res, no ens poséssim pas nerviosos. Tot arriba i, com deia la meva àvia, "No hi ha mal que duri cent anys". Toca seguir treballant fort i amb moltes ganes, tant el genoll com el coco, esquivant els moments "de bajón". Si aquests es resisteixen a marxar, acceptar-los com a part del procés però sempre amb un ull obert perquè a la que es despistin, patada al cul!!

Ara sí....

BON ANY 2015 !!!